“Ara comencen a desactivar els sumaris del meu pare”
Tinc 29 anys, però ser filla de Garzón fa madurar molt de pressa. Van arribar a matar el meu gos; se’ns van ficar a casa; ens van posar una bomba; ens insultaven al cinema... Mai no ha estat fàcil ser Garzón; mai no ho he lamentat. Tinc una filla, l’auror
Avui s’espera la dimissió del president del Suprem i del CGPJ, Carlos Dívar... ... Se n’alegra? No, perquè hauria estat l’oportunitat d’obrir-li una investigació; però se’n va sense donar cap explicació a ningú.
Diuen que és “la revenja de Garzón”. Els conspiradors, sempre conspirant. Ell està molt ocupat a Colòmbia desconnectant d’Espanya, i l’últim que desitja ara és venjar-se.
El dia que va interrogar el tresorer del PP en el cas Gürtel se la va jugar? El meu pare ja se l’havia jugat moltes vegades com a jutge i com a persona perquè creia que complia amb el seu deure. Recordi que abans ja va fer empresonar el ministre de l’Interior socialista en exercici José Barrionuevo i el seu secretari d’Estat, Rafael Vera...
El dia del milió d’euros de Gürtel, Garzón va patir una pujada de tensió. Va ser hospitalitzat i intubat, sí, just el dia en què el jutge Varela va dir en el judici que el meu pare estava dictant interlocutòries.
El cas GAL tampoc no va ser un tràmit. Recordi que el meu pare es va trobar el sumari iniciat. Per revenja, llavors, algú ens va matar el gos; van entrar a casa i van robar una còpia del sumari.
Hi va haver socialistes molt enfadats. Tant, que un dia amb el meu pare al cinema –jo només tenia 14 anys– un senyor s’hi va encarar i el va començar a insultar. Ell es va asseure i no va contestar, però jo sí que em vaig aixecar i li vaig replicar.
No és fàcil gestionar les emocions. El meu pare em va agafar del braç i a la sortida em va esbroncar de valent. Jo li deia: “Pare, si t’estava defensant!”. Ell contestava que aquell senyor tenia dret a dir-li el que pensava, però que ell no tenia dret a replicar-lo.
I ara contesta vostè per ell? He estat mare i suposo que en el remolí d’emocions hi ha coincidit el procés al meu pare. He tornat a sentir que era injust i he escrit Suprema injusticia.
En què s’ha equivocat el seu pare? Ja li he dit que no hauria d’haver acceptat ficar-se en política.
Va ser un oferiment enverinat? Ho va acceptar perquè va creure que podria actuar a escala europea, internacional, realment operativa, contra el narcotràfic, i que el càrrec que li oferia Felipe González...
A canvi d’un suport decisiu quan les enquestes el donaven perdedor. ... era el millor camí.
Ho han perdut tot, vostès? Encara que hi hagués indult, ja no seria el mateix: el meu pare no tornarà mai a la judicatura. És una etapa que es tanca, i punt.
Es diu que ell seria el millor per obrir un macroprocés per la gestió d’algunes caixes d’estalvis. En qualsevol cas, molts delinqüents viuen ara més tranquils. Per això no en tenien prou amb treure’l d’Espanya, abans havien d’aconseguir desactivar el que ja ha fet. Volien deshabilitar-lo i qüestionar així tots els seus processos i el seu llegat jurídic... Començant per enterrar el cas Gürtel.
Qui continuarà investigant el PP? Em temo que, si es continua, hi haurà poc o cap entusiasme per aclarir els fets. El pitjor és que, des de la inhabilitació del meu pare, delinqüents que temien la justícia ara respiren alleujats i impunes.
Però no es veien a venir el que ha acabat passant? Tot el que pensàvem que aquesta porció de la judicatura que no ha fet la transició i que encara viu en una altra època no s’atreviria a fer, ho ha fet. Es va iniciar el procés per una acusació privada –cosa inusual– i el mateix jutge Varela va ajudar Manos Limpias a redactar l’escrit d’acusació per llimar-ne els defectes.
Si va ser com vostè diu, no es pot ser jutge i part de forma més descarada. I s’ha condemnat el meu pare “per retallar els drets dels defensats” quan altres jutges han ordenat escoltes als acusats de forma idèntica i ni se’ls ha qüestionat. En canvi, al meu pare se l’inhabilita per onze anys. Ha estat una persecució.
Es diu que Garzón no tancava bé els sumaris i al final no condemnaven ningú. Un fet: el noranta per cent de les seves investigacions van acabar en condemnes.
Que és un egòlatra amb fam de flaixos. Quan ETA va assassinar la fiscal Carmen Tagle, va demanar que la premsa no publiqués més noms de jutges o fiscals, sense èxit.
Un aventurer de la justícia universal. Si jutjar Pinochet, un dictador que va ordenar assassinats en massa, no era justícia... no sé què és la justícia.
Què el va caracteritzar com a jutge? Posar primer les víctimes; perquè la temptació recurrent del criminal és culpar la víctima. I el meu pare sempre insistia que les víctimes mai no trien ser-ho. Hem de pensar en elles com a persones. Sense atributs: ni víctimes negres ni blanques; ni riques ni pobres; ni roges ni blaves. Són víctimes, són persones i mereixen justícia.
Calia revisar la Guerra Civil? No tenen dret les víctimes a saber on estan enterrats els seus familiars? Durant el procés, dues ancianes es van personar oferint les seves mostres d’ADN per si morien abans que localitzessin els seus familiars, per fi, en alguna fossa comuna.
Volien ser més fortes que l’oblit. Un altre jutge va dir: “Que se’n vagin, també se’ls podrà treure ADN quan siguin mortes”.