Les cares de la crisi del Sahel
La població de Burkina Faso exigeix al seu Govern un “gran canvi” mentre sobreviu amb l’ajuda humanitària
Susanne Ouedraogo, de 55 anys, és una experta a “allargar el to”, l’únic plat que es poden permetre a Fanka i a la majoria de pobles del nord de Burkina Faso. To al matí i to a la nit. Una mena de massa elaborada amb melca, blat de moro o mill que suquen en una salsa a base de fulles de baobab i alguna planta silvestre; molt de tant en tant hi afegeixen proteïna. Però aquest any no, que va començar malament i no saben si acabarà pitjor. La sequera del 2011 va fer avortar la collita de cereals i va sumir el Sahel en una crisi alimentària. El poc que van recollir a l’octubre ja s’havia esgotat al desembre o al gener, i per sobreviure s’han hagut de vendre el bestiar o recórrer a l’ajuda humanitària.
“No volem més almoina, necessitem solucions a llarg termini,
SAWADOGO BOUKARÉ “Quan era jove plovia quan tocava i la collita durava tot l’any, però ara no” CONSTANT ZANGO “Fa falta un gran canvi: el Govern ha de prendre mesures per garantir l’aigua”
volem preses, infraestructures, així podríem conrear horts durant la temporada seca. Quan era jove plovia quan tocava i la collita durava tot l’any, ara no”, exclama Sawadogo Boukaré, de 75 anys, també veí de Fanka. Aquest poble de 4.700 habitants és un dels que s’han beneficiat del programa Cash for Work (diners per feina), una iniciativa que han posat en pràctica diverses oenagés per alleujar les poblacions víctimes de la crisi alimentària.
El mes de maig Intermón Oxfam (IO) va repartir a les 32 famílies de Fanka més vulnerables una primera paga de 25.000 francs CFA (uns 38 euros) a canvi de cuidar el camp i mantenir els camins. “Amb els diners vaig comprar un sac de 100 quilos de blat de moro que em va costar 23.000 francs. Racionant molt, n’hem menjat durant 25 dies tota la família (15 persones)” explica la Susanne. Els veïns de Fanka maten la gana amb una mena de raïm diminut i amb fulles de baobab.
I mangos? Aquí només tenim arbres inútils, que no donen fruit.
A Fanka clamen perquè s’inverteixi en obres hidràuliques per poder plantar hortalisses i fruiters i enriquir la dieta del to. Encara que la pluja sigui generosa i tinguin garantit gra per a tot l’any, el to és deficitari en proteïnes, minerals i vitamines.
“Només el 3% dels nens té una alimentació suficient i variada; a
Burkina Faso la malnutrició crònica afecta el 36% dels menors de cinc anys, un milió de persones, i la més severa el 2,4%. Però això no crida l’atenció dels donants perquè és menys espectacular que una fam i demana impulsar polítiques a llarg termini, és un problema lent de resoldre, a 15 anys vista”, reflexiona Mauro Brero, responsable de Nutrició d’Unicef a Burkina Faso. Aquestes xifres són d’escàndol, però millors que les de la dècada dels noranta, quan la desnutrició crònica abastava el 45% dels nens, subratlla Brero.
“Fa falta un gran canvi, però l’ha de fer el Govern, que és qui ha de prendre les mesures per garantir l’aigua, construir preses”, assenyala Constant Zango, president d’Alliance Tecnique d’Assistance au Dévelopment, la contrapart d’IO al terreny.
La fam que aquest any estan passant els burkinesos és conseqüència de la nefasta campanya agrícola del 2011 a causa de la sequera a les regions del nord; a començaments d’any el Govern va declarar la situació de crisi alimentària i es van activar els mitjans per mobilitzar l’ajuda internacional. Divuit milions de persones al Sahel, dos milions de les quals a Burkina Faso, estan en risc de fam, i per això les oenagés han fet una crida per obtenir més recursos. “A la falta de pluges del 2011 s’hi han d’afegir els danys provocats per les inundacions del 2010. No han tingut temps de recuperar-se i s’han quedat sense reserves d’aliments, els graners són buits”, apunta Konate Papa Sosthene, responsable d’Acció Humanitària d’IO a Uagadugú.
Els programes Cash for Work també han servit perquè les poblacions més vulnerables s’hagin aprovisionat de llavors: el juny i el juliol són els mesos de sembrar (mill, melca, blat de moro...), coincidint amb l’arribada de les pluges, i durant l’ octubre i el novembre es recull. En un any normal la collita dóna per anar tirant els dotze mesos, però des del 2008 han encadenat quatre crisis i el poc que recolecten s’acaba aviat, indica Sosthene. Per això moltes famílies s’han hagut de vendre les vaques i les cabres per treure’n diners i com- prar aliments, que al nord de Burkina Faso s’han encarit fins a un 90% en relació amb la mitjana dels últims cinc anys. En el conjunt del Sahel el preu, per exemple, del blat de moro ha pujat entre un 60 i un 85% respecte al mateix període.
“El cereal és molt car! Ara el saquet de tres quilos de mill costa 1.000 francs CFA, el doble que l’any passat”, exclama Marian Zamtako, una de les botigueres del mercat de Kaya. Zamtako regenta una minúscula parada de pebrots. albergínies, bitxos i alls; mentre espera la clientela es va espantant les mosques, especialment enganxoses en una tarda calorosa de finals de juny. El seu fill petit, de dos anys, l’acompanya; el gran, de set, és amb el seu pare, que treballa a una botiga de cereals del mateix mercat.
I vostè no ha apujat el preu dels pebrots? Nooo!
A quant els ven? A 25 francs cada cinc peces.
Quant en treu, al dia? A tot estirar 500 francs.
Zamtako assegura que el que guanyen ella i el seu marit dóna per a un àpat al dia, però més variat i ric que el que fan les famílies del camp. A més del to, es poden permetre cuscús i alguna peça de peix d’aigua dolça, carpes i, de vegades, capitain.
La pluja dels últims dies sembra l’esperança que aquesta temporada les llavors germinin i donin fruits quan arribi la tardor. “Hem de ser optimistes, si som pessimistes només podem aspirar a morir encara més ràpid”, opina Ernest Ouedrago, enginyer agrònom que dirigeix el centre de formació en agroecologia de Luda, també al nord del país.
Però mentre no arriba la collita, subsisteixen amb l’ajuda humanitària. També recorren a iniciatives com la dels graners de seguretat alimentària que venen cereals a preus “socials” i distribueixen un 10% de les reserves de franc entre les persones més necessitades.
Una altra de les conseqüències de la sequera, però també de l’augment del preu de l’or, és l’abandonament del camp. A molts adults i adolescents se’ls
EL FUTUR IMMEDIAT Les últimes pluges sembren l’esperança que aquest any les llavors germinin
ha encomanat la febre de l’or i s’han instal·lat en assentaments inhumans al costat de les mines d’aquest metall tan desitjat. Nanos que encara no són majors d’edat baixen cada dia al fons de forats de quaranta metres de profunditat per extraure’n trossos de roques. Els més afortunats hi arribaran a trobar pols daurada, però la majoria continuarà cavant i cavant, hipotecant-s’hi la salut i l’educació, immersos en un ambient insà del qual no és fàcil escapar-se.