Gent realment perillosa
S’ està a punt de verificar experimentalment l’existència de l’anomenat bosó de Higgs, d’una importància capital, segons diuen, per trobar una explicació científica a l’origen de la matèria. La veritat és que no entenc res de tot això i potser el que acabo de dir és fals o inexacte. Però en tot cas, allò que es vol demostrar avui amb el famós bosó –parauleta que, segons el diccionari, equival en física a partícula elemental– ha preocupat els filòsofs des de la Grècia clàssica. En el fons es tracta de trobar l’origen del món i de la vida, l’origen de nosaltres mateixos. Acabo de llegir el llibre Gen
te peligrosa, de l’historiador Philipp Blom (Anagrama, Barcelona, 2012). Apassionant. El subtítol és “El radicalismo olvidado de la Ilustración europea”. En efecte, quan tractem dels il·lustrats del segle XVIII ens vénen de seguida a la memòria els noms de Montesquieu, Voltaire, Rousseau o Kant. Certament també l’Enciclopèdia francesa, aquella gran obra col·lectiva que compendiava el saber més avançat de l’època. Però oblidem il·lustrats injustament considerats menors. Aquest llibre tracta d’alguns d’aquests, dels més materialistes i contraris a les idees religioses.
L’obra se centra en els debats que van tenir lloc durant gairebé trenta anys a la confortable casa parisenca del baró D’Holbach, a la segona meitat del segle XVIII, just abans de la Revolució Francesa. D’Holbach era un filòsof i científic d’origen alemany, posseïdor d’una fortuna familiar considerable, que va dedicar la vida a desenvolupar els ideals il·lustrats. Cada dijous i cada diumenge obria els salons de casa seva als més conspicus intel·lectuals subversius de l’època i, en l’entorn agradable de sopars opípars, es debatia lliurement sobre les grans qüestions científiques, filosòfiques, polítiques, literàries i socials.
En aquestes vetllades brillava molt especialment el culte, agut, infatigable i loquaç Diderot, íntim amic de D’Holbach i gran artífex de L’Enciclopèdia (sobre la qual Blom també ha publicat un altre llibre excel·lent, també editat per Anagrama). Moltes entrades de l’obra van sortir d’aquests debats, D’Holbach mateix en va escriure centenars. El saló va tenir els fidels més habituals, els que hi assistien al principi i aviat se n’allunyaven per discrepàncies personals o ideològiques –la ruptura més coneguda va ser la de Rousseau, un paranoic més romàntic que il·lustrat– i els estrangers que el van freqüentar durant les estades parisenques, com va ser el cas de Hume, Franklin o Beccaria. En tot cas, el saló de D’Holbach constitueix una referència ineludible de la cultura europea de l’època.
El llibre de Blom no només tracta de les idees que s’hi van discutir, del pensament d’uns i d’altres, sinó també de les relacions entre ells, de la seva vida privada, de les dificultats que tenien amb la censura, dels riscos que corrien –s’hi jugaven ni més ni menys que la vida i tots els béns– en aquella França absolutista dominada políticament per la monarquia i ideològicament per l’Església catòlica.
Quina gent que van ser, aquells il·lus- trats! Sota la capa de respectabilitat social, exercien una tasca subversiva, especialment en el món de la moral i les idees, que posava en qüestió tot l’esta
blishment de l’època i que, amb el temps, ha donat fruits. Només caldria apuntar que el baró D’Holbach mateix va publicar secretament la seva obra, tan considerable, a Holanda, naturalment sota pseudònim, i la identitat autèntica de l’autor no es va saber fins ben entrat el segle següent. Eren gent molt treballadora, moralment recta i amb una honestedat intel·lectual admirable. Actuaven a contracorrent dels valors i les jerarquies dominants i, tot i que eren coneguts com a escriptors i filòsofs, quan no hi havia més remei feien circular les seves idees, tan perilloses, clandestinament.
La diferència fonamental respecte d’altres il·lustrats no radicals –com Voltaire o Kant– tenia dos vessants principals, una de filosòfica i una altra de moral. En l’àmbit filosòfic, els radicals es consideraven hereus de les idees de Descartes i Spinoza però feien un pas de rosca més als seus raonaments: l’origen de la vida només es podia explicar per raons materials, hi havia cos però no pas ànima, la filosofia no era especulació metafísica sinó ciència, és a dir, raó i experimentació. Quant a la moral, se sentien deutors de la tradició hedonista (Epicur i, especialment, Lucreci) per bé que també de l’estoica (sobretot Sèneca), i amb això aconseguien un equilibri en què la recerca del plaer estava limitada per l’existència d’altres éssers humans, és a dir, tot el que es percep com a agradable pels sentits ha de ser acceptat moralment llevat que perjudiqui els altres.
Així doncs, les idees radicals il·lustrades són un precedent de Darwin, d’Einstein i de Freud, sense aquestes idees no hauríem arribat als avenços actuals en neurociència, en investigació amb cèl·lules mare o en física de partícules, ni Higgs hauria intuït el seu famós bosó ni l’equip del CERN estaria a punt de provar-ne l’existència. Gent realment perillosa.