Història d’un corb anomenat Cuervo
Fernando Vallejo escriu una personal biografia de Rufino José Cuervo, enfervorit creador d’un gran diccionari
En el seu epitafi podria haver-se llegit: “Va arribar fins a la lletra e”. Perquè Rufino José Cuervo (1844-1911), colombià resident a París, va consagrar la seva vida a l’embogida idea d’edificar ell tot sol, amb fitxetes que escrivia curosament a mà a la seva habitació, el monument més gran que es pot dedicar a una llengua: un diccionari. I no un de qualsevol, sinó el que Fernando Vallejo (Medellín, 1942) anomena “l’empresa més delirant de la raça hispànica”, el Diccionario de construcción y régimen de la lengua castellana, magna obra que no va finalitzarse fins al 1994, 83 anys després de la mort de Cuervo, i que alguns consideren el monument sintàctic i gramatical més gran de la llengua castellana. Vallejo, fascinat per la gesta de don Rufino –que l’emparenta amb altres bojos de l’idioma, com Joan Coromines o María Moliner–, publica El cuervo blanco (Alfaguara), una biografia molt personal o, més ben dit –com últimament succeeix amb aquest escriptor–, una violació dels gèneres on aquesta vegada predomina el to biogràfic, subsumit en un frenètic ritme amb esclats pamfletaris.
Vallejo és autor de destacades novel·les, com La virgen de los sicarios (1994, portada al cinema) o El desbarrancadero (2001), així com d’un divertit llibre ambientat a Barcelona, La Rambla paralela (2002). La simpatia –o devoció– que sent cap a l’objecte del seu estudi és molt alta. Retrata Cuervo –procedent d’una família patrícia– com un Quixot, malgrat la seva vida de beat. Quin tret de la seva personalitat el va fer identificar-s’hi més?, li preguntem a través del correu electrònic. “Que mai no va robar, que mai no va mentir, que no va conèixer l’en- veja ni la traïció ni l’ambició, que no va ocupar càrrecs públics, i que se’n va anar de Colòmbia per no tornar. Quant a la seva puresa, el que vostè anomena vida de beat, quina enveja em fa no haver estat com ell! El sexe és una de les realitats més lletges i brutes de la vida. No s’hi ha d’unir l’amor perquè s’emporca”.
Sobre el Diccionario... destaca que s’ocupa només de “les paraules que presenten alguna peculiaritat sintàctica, com totes les preposicions i els verbs i adjectius que les regeixen. Va intentar una obra de malabarisme científic: convertir el diccionari en gramàtica, i la gramàtica, en diccionari. I ho va aconseguir: els va enterrar a tots dos”. El gran lingüista del seu temps, Friedrich August Pott, li va escriure una carta en llatí on el va anomenar corvus albus, corb blanc, al·ludint alhora al seu cognom i a la raresa de la seva espè- cie. Vallejo –ocell rapinyaire– pren d’allà el seu títol.
El cuervo blanco és un llibre que narra només fets reals. Preguntat per si la realitat ha suposat un obstacle per al desenvolupament de la seva prosa, l’autor admet: “El biògraf és un escriptor de segona, un humil escribà que esmenta documents, obrint i tancant cometes com un porter obre i tanca portes. El que em salva ara és que aquest llibre no és una simple biografia: és una hagiografia o vida de sant. Així que de míser biògraf vaig ascendir a hagiògraf”, diu, abans de cridar allò de santo subito! per don Rufino: “Jo a Cuervo li reso cada nit”. Però si ni tan sols va acabar la seva obra... “Però això va ser perquè Déu es va molestar una mica en veure que un simple mortal, en una miserable vida, pretenia incloure-hi tant... i se’l va emportar amb ell”. La inspiració de Cuervo era el Deutsches Wörterbuch, un glossari alemany iniciat pels germans Grimm el 1838, que no es va acabar fins al 1961.
Per Vallejo, la filologia “és la disciplina ociosa que s’ocupa d’establir els textos autèntics de les obres del passat, que ja no impor- ten a ningú”. I la gramàtica, “una cosa semblant a la psicoanàlisi o l’alquímia, una pseudociència. Com l’astrologia, la teologia, la frenologia, la sociologia, l’economia, la física relativista o la quàntica. Velles i noves maneres d’omplir el temps buit i d’enganyar-se un mateix i, de passada, als altres. Ah, la gramàtica, el temps que vaig perdre amb aquest miratge!”.
L’obra recorre la vida de Cuervo, incloent el mes i mig que, junt amb el seu germà, va estar encallat a Barcelona el 1879 –ni tan sols no existia La Vanguardia–. Aquell pioner de la regulació científica de l’espanyol no va poder imaginar la puixança d’un idioma que avui defensen 22 acadèmies de la llengua, i hi donen suport molts governs i moltes més empreses. “Està en el seu millor mo-
“La gramàtica és com la psicoanàlisi o l’alquímia, una pseudociència per anar enganyant-nos”
ment, sí –salta Vallejo–: a un pas de convertir-se en anglès. Així, ens entendran a tot el planeta”. Creu que “avui tots els hispanoparlants, encara que no ho sàpiguen, parlen spanglish. I no perquè diguin fútbol o e-mail, sinó perquè, per exemple, quan entres a una discoteca elegant et saluden: Bienvenido. Encara que la paraula existeix, es tracta de la traducció literal de welcome. En els meus temps, quan l’espanyol estava menys pervertit, ens haurien saludat amb: Buenas noches, señor, ¿cómo me le va?”.
L’escriptor treballa en una nova novel·la, El desastre, “un híbrid de diversos gèneres. La novel·la és un gènere insignificant que no dóna per a més, no hi cap la realitat, infinitament complexa. Hem de trobar un altre camí... i ens hem d’afanyar perquè som a prop del final. Que Déu ens agafi, en el seu big crunch, confessats”.