Els temes del dia Tots cambrers
ERA l’any 2004. El PSOE estava exaltat perquè havia recuperat el poder. I encara que érem els màxims consumidors astrals de formigó i de maó, calia donar un toc esotèricament progressista a la nova era que ens esperava. Per això, el Govern espanyol va obrir un debat recurrent: “El turisme de sol i platja té els dies comptats”, deien. A partir de llavors, tot havia de ser sostenible: l’energia eòlica, la termosolar i, sens dubte, les moles hoteleres del nostre litoral i les seves paelles alienígenes. Hi va haver molt debat. De nou-rics i futurs pobres. Al capdavall, els ramats de turistes amb panxa cervesera eren una grolleria. Tot tòpics, però quedava bé. Arribava a la fi el desarrollismo rònec del postfranquisme que va encarnar el ministre d’Informació i Turisme, Manuel Fraga, i una banda que es deia Cristina y Los Stop, que ens va martellejar a finals dels seixanta amb la tornada “El turista un millón, novecientos noventa y nueve mil, novecientos noventa y nueve…”. Ara, resulta que el paisat- Les desavinences a l’equip econòmic del Govern espanyol; i les reaccions del cas Assange a Suècia. ge turístic terminal que teníem, la seva fúria especuladora, és l’únic que mostra algun indicador econòmic positiu. Catalunya lidera l’espectacular creixement d’Espanya en els últims set mesos. Caldrà esperar les estadístiques de debò: les que són capaces de conjugar un augment considerable de visitants amb un descens dels ingressos. Vénen més turistes, però gasten menys. I, tanmateix, el miracle persisteix. Milions de britànics, francesos i alemanys continuen alimentant l’únic motor que ens queda. Vénen sense necessitat que sapiguem ni anglès, ni francès ni alemany –la nostra incultura idiomàtica bat rècords– i faltant greument a la cocció d’un bon arròs. Responguem al miracle no pregant, sinó estudiant com ser uns cambrers atents.
NO és habitual que dos ministres d’un mateix govern discrepin, en públic i sense reserves, com ho van fer dimarts Cristóbal Montoro i José Manuel Soria, titulars d’Hisenda i Administracions Públiques i d’Indústria, Energia i Turisme, respectivament. La inèdita picabaralla la motivava la reforma energètica, que ja acumula dos mesos de retard, i concretament els nous impostos que es poden obtenir d’aquest sector. El Ministeri d’Indústria pretén recaptar vora 7.000 milions més per any, imposant diversos tributs, entre els quals l’anomenat cèntim verd aplicat al gas natural, la subhasta de drets de CO , la taxa de les centrals nuclears i els impostos a
2 l’energia fotovoltaica o eòlica. L’objectiu és reduir el dèficit de tarifa elèctrica, que ja va pels 24.000 milions d’euros.
Aquesta iniciativa no complau gens ni mica el ministre d’Hisenda, que s’estimaria més destinar aquestes recaptacions procedents dels tributs verds o sobre els hidrocarburs a la difícil empresa de reduir el dèficit públic per complir amb el compromís de deixar-lo al 6,3% del PIB durant aquest any. Així ho reflecteix el pla pressupostari per als dos pròxims anys que el Govern espanyol va enviar a Brussel·les a començaments de mes. Dimarts aquesta diferència de criteris va propiciar agres declaracions creuades, que van evidenciar les relacions, molt millorables, entre els dos ministres.
És veritat que fins ara les discrepàncies entre membres del Govern Rajoy s’havien mantingut, majoritàriament, amb certa discreció pública. Però les exigències il·limitades de la crisi, l’obligació de tapar vies d’aigua a base de retallades de despesa i la cada vegada més difícil necessitat d’incrementar la recaptació, han acabat es- clatant. En el cas que ens ocupa s’hi barregen interessos contraposats i inseguretats jurídiques insuportables que han propiciat els successius governs, ignorant els milers de llocs de treball que hi ha en joc, els interessos legítims dels accionistes i les inversions d’empreses no només espanyoles sinó també comunitàries, que en alguns casos han estat molt grans.
La batalla energètica soterrada ha evidenciat una vegada més les disputes que hi ha en l’àmbit econòmic del Govern central, que en privat exhibeix una activitat desqualificadora insostenible entre uns i altres. La lluita, cada vegada més òbvia, entre Guindos, que sintonitza gairebé plenament amb Soria, i Montoro hauria de tenir els dies comptats.
Malgrat això, Soraya Sáenz de Santamaría, vicepresidenta del Govern, ahir va minimitzar els efectes d’aquesta disputa, que va considerar un simple debat. El PSOE, en canvi, va qualificar l’àrea econòmica governamental d’olla de grills. Des de fa temps s’apunta que aquests problemes es resoldrien nomenant un vicepresident econòmic, càrrec que al seu dia Montoro va pretendre. Però el president no hi està disposat i, de facto, ell mateix assumeix aquestes tasques, sense renunciar a la seva pausada manera de fer.
Les discrepàncies al si de qualsevol govern, que ha d’estar cohesionat per un projecte comú, són sempre preocupants. Però, en una conjuntura d’aguda crisi econòmica com l’actual, esdevenen encara més inquietants. Els esforços que l’Executiu exigeix a la ciutadania són cada dia més grans. En justa i imprescindible correspondència, el Govern espanyol hauria d’actuar amb un objectiu clar, sense fissures i a ple rendiment. I no és pas això, el que està passant.