Carmen Mateu
PRESIDENTA FEST. DE PERALADA
La gala oferta ahir a la nit en el seu debut empordanès pel tenor alemany Jonas Kaufmann va tancar de forma brillant la 26a edició del Festival Internacional de Música Castell de Peralada, que presideix Carmen Mateu.
Falten uns minuts perquè la gala amb què Peralada clausura la seva 26a edició comenci. Jonas Kaufmann els dedica a practicar una mica de ioga. No comprèn com en la seva època d’estudiant ningú li va parlar de que important que és per tenir la veu a punt desemmandrir abans el cos amb una respiració profunda. “És magnífic per a l’ànima; ho considero imprescindible encara que hi ha molts cantants que no ho fan”, comenta.
La seva serà aquesta nit una gala d’encanteri, de les de tancar els ulls i deixar-se portar. O mantenir-los ben oberts. Perquè el tenor alemany es troba amb 43 anys entre les figures més atractives de l’escena lírica, dit això en el més ampli dels sentits. És un home que no ho ha tingut fàcil. El seu és un boom que arriba després d’anys de carrera i després d’haver estat a punt de malmetre la seva veu. Va ser a Brooklyn, a Nova York, on se li va aparèixer la verge en forma d’educador vocal per advertir-lo que la seva manera de treballar l’estava portant al desastre. Ara podríem ser davant un altre Villazón, però sense ni tan sols haver tocat el cel, i tanmateix, després de modificar la tècnica i dissenyar la progressiva incorporació de nous repertoris, auí tenim un solvent Kaufmann.
La indústria de l’òpera el presenta avui com el gran tenor alemany, juntament amb Klaus Florian Vogt, que s’ha especialitzat en Wagner i que veurem en el desembarcament de Bayreuth al Liceu. Kaufmann en canvi juga la carta de la seva versatilitat, cosa que el converteix en una figura més mediàtica i capaç de fer posar la pell de gallina d’un auditori
Kaufmann és el menys afectat dels tenors, la seva elegància –potser pel ioga– no és impostura
tot just començar una gala. Aquest és el cas d’aquesta nit a Peralada, que comença amb l’Obertura instrumental de La for
ça del destí. Immediatament Kaufmann posa en marxa el seu sa
voir faire amb l’ària Cel de mar de La Gioconda (Ponchelli) i la de
Giulietta! son io! de Romeo e Giulietta de Ricardo Zandonai. Curiosament, és l’Orquestra Cadaqués dirigida aquí pel col·lega del tenor, Jochen Rieden, la que s’encarrega dels títols més coneguts a tall de parèntesis musicals que permeten a Kaufmann descansar, com l’Intermezzo de Manon
Lescaut (Puccini). Encara que tant és a quins títols pertanyen les peces.
Jonas Kaufmann és el menys afectat dels tenors, la seva aplomada és elegant –potser per les hores de ioga– malgrat no vestir la rigorosa etiqueta de les gales. No té impostura; només tracta de posar-se a cada paper i brindarlo sense excessiva purpurina.
L’orquestra avança amb bon pas al seu costat. I arriba el moment d’aturar-se a Carmen, l’òpera que Kaufmann interpreta aquest estiu a Salzburg, i de la qual interpreta aquí un adolorit moment, La fleur que tu m’avais
jetée. I el públic cau, s’agenolla, es debat entre obrir-se a la punxada de la bellesa o prendre-s’ho amb despreocupació. Però quan comença a sonar l’Intermezzo de Cavallerositat Camperola de Mascagni i el tenor canta Mam
ma, quel vi è generoso ja és tard per posar fre. Cal sortir a respirar. Ens espera una segona part amb un Rossini instrumental, un Giordano, i un minifestival Wagner, amb tres moments de Lohen
grin i un de Die Walküre. Kaufmann aconsegueix imposar certa densitat. Fins que el nus gordià es resol en els generosos bisos. Canta E lucevan le stelle de Tosca –oh, Déu– i acabarà amb
Non ti scordar di me d’Ernesto Decurtis. L’aplaudímetre es dispara. Per què ens hi hem de resistir?