Mentrestant, a Síria

Una organització siriana de joves revolucionaris ja prepara la postguerra

La societat civil de l’oposició siriana no està creuada de braços. Ben al contrari, està tan activa com ho “permet el moment”, diuen els que esperen la caiguda del règim.

La societat civil de l’oposició siriana no està plegada de braços. Més aviat al contrari, està tan activa “com permeten les circumstàncies”, assegura des de l’interior del país en Khalid (nom suposat), membre d’una organització que fa temps que treballa per reconstruir el país després del conflicte. La seva activitat és pacífica, encara que en Khalid comprèn que la gent prengui les armes i formi estructures com l’Exèrcit Lliure Sirià (ELS).

Donar detalls sobre aquesta organització formada per joves de la revolució, limitats en nombre expressament per ser més efectius, és impossible sense posar en perill les seves vides.

Des de Síria reconeixen que no poden fer res perquè l’enfrontament armat actual agafi el camí de la pau i la democràcia. De mo- ment concentren tots els seus esforços en l’ajuda d’urgència als desplaçats, a més d’“intentar establir les bases per a una reconciliació quan tot això s’acabi”, indica un dels integrants de l’organització.

La degradació de la situació –increment i extensió de la violència; perillositat de les comunicacions, tant física, per carretera, com per via electrònica o telefònica; talls d’electricitat com els que eren habituals fa vint anys, i escassetat d’aliments– posa aquesta societat civil, que té una visió del seu país a llarg termini, davant obstacles infranquejables.

Encara serà pitjor la postguerra. “Tot indica que ens trobarem davant una guerra confessional –es lamenta un dels fundadors d’aquesta organització–, que esperem que duri poc. Però res, res no permet entreveure quan acabarà l’extensa militarització del país una vegada s’acabi el conflicte”.

Decidir per on començar tampoc serà decisió fàcil, tenint en compte que hi ha ciutats amb un 70% de la seva superfície total inutilitzable. Han calculat que hi pot haver fins a tres milions de refugiats i desplaçats interns que no tindran casa. Hi ha més de setanta mil desapareguts (que aquesta organització dóna, sense cap dubte, per morts), sense parlar dels 23.000 morts ja comptabilitzats (gairebé la meitat d’ells entre els soldats de l’exèrcit regular). “Ens trobarem amb tants problemes! Cal, doncs, inventar les solucions adequades per a una situació sense precedents en la nostra història”, diu en Khalid amb un fons de tristesa en les seves paraules.

Els actuals enfrontaments mortals al Líban, a la ciutat de Trípoli, com si la pujada de la marea de la violència hagués d’inundar sense remei el país veí, no són gaire encoratjadors. Malgrat tot, des d’aquest grup sortit de la societat civil no es creu que s’arribi a una guerra regional o, com a mínim, a un contagi al Líban. La possible guerra regional és “el que vol el règim amb totes les seves forces. És la seva última opció –insisteix un dels membres de l’organització– per sortir de la crisi. Els libanesos són més prudents, ja que ficar-se en una guerra com aquesta els deixaria sense els avantatges que han obtingut fins ara. A més, la seva situació no els permet cometre una bogeria de tal magnitud. Els

Els joves preveuen tres milions de desplaçats després d’una guerra confessional i una població armada

iranians volen mantenir el conflicte a escala nacional, ja que ampliar-lo provocaria el risc d’una resposta massiva contra ells que suposaria el final del seu programa nuclear, fet que no estan disposats a tolerar ni tan sols per fer un favor al seu protegit i consentit Hizbul·lah”.