Socialistes bascos i catalans
Per què quan l’esquerra governa a Euskadi i Catalunya prova d’emular els nacionalistes i, a més, els seus mandats resulten efímers i procuren conseqüències d’enorme complexitat política i econòmica? Salvant les distàncies, la qüestió es pot formular tant a Vitòria com a Barcelona, arran de la decisió del lehendakari López d’avançar les eleccions al 21 d’octubre. El PSE ha estat més ocupat a buscar la seva millor posició en la perspectiva del nacionalisme –tant moderat com radical– que a localitzar i implementar un model social propi amb el privilegiat concert econòmic. Els socialistes bascos han cregut erròniament que la seva missió era gestionar un encara precari final del terrorisme etarra per buscar-se un lloc al sol en el futur de la comunitat en lloc d’aplicar-se a marcar la seva empremta i alçar-se en alternativa al nacionalisme basc.
La vis atractiva de l’imaginari col·lectiu que maneguen tant el PNB com l’entorn d’ETA sembla subjugar l’esquerra basca en les seves versions no nacionalistes. Una part del PSE, la guipuscoana, ha sucumbit a l’abertzalisme de la mà d’Eguiguren i d’Elorza; i una altra part, la biscaïna, encara viu psicològicament dependent del bizkaitarrisme del que ha estat ama- ble acompanyant des del 1986 fins a mitjan dècada dels noranta. I per a aquest servei no calia córrer cap a un pacte PSE-PP, ni continuar experimentant amb un govern d’esquerres que en res no ha demostrat que ho era respecte dels anteriors nacionalistes. Atribuir-se com a gran èxit el final d’ETA –a falta de confirmació– com ha fet Pat- xi López és sectari i mentider. La fallida de l’organització criminal ha estat un èxit col·lectiu en el qual els socialistes s’han presentat amb molts altres coautors, tots ells necessaris.
Argüir finalment que la batalla del PSE és i va ser posar sobre la taula una estratègia basca contra la crisi, alterna- tiva a la de Rajoy, és pretendre recuperar, ja a deshora, credencials socials, quan la macroeconomia d’Euskadi ofereix inquietants debilitats malgrat la seva quasi sobirania fiscal. Milers de bascos que van optar pel PSE creuen que és millor l’original que la còpia i giren cua cap al PNB. El radicalisme, a més, ja té en EH-Bildu la superació de les contemplacions penabistes amb l’Estat i tot torna on acostumava a ser a Euskadi però amb l’aritmètica parlamentària rebentada per les hosts de Laura Mintegi.
A Catalunya el PSC va maridar amb ERC i va voler liquidar CiU amb un Estatut al qual el Constitucional va passar per l’adreçador després de fer-ho el PSOE. Hauria valgut més mantenir el de Sau. Zapatero, no t’hi fiquis. El desastre econòmic resultant de les gestions de Maragall i Montilla i el seu afany totalitzador –nacionalista i socialista alhora– vinculen socialistes bascos i catalans amb estratègies fallides. La clau del fracàs del PSC la va oferir Carme Chacón en admetre que el seu partit havia estat més pendent de polítiques identitàries que de les socials. Ara, els socialistes catalans van amb peus de plom, sigui per la Diada o pel pacte fiscal. La mateixa clau és ara aplicable al PSE.