Dilema del pa amb tomàquet
En un article de 1920, el poeta Josep Carner criticava un costum del seu temps que no suportava: la mania catalana de menjar-ho tot tou. Sembla ser que els seus contemporanis ho estovaven tot, abans d’endrapar. Neules amarades en moscatell i bescuits esponjats amb llet i cafè o xocolata desfeta. Pa, més que sucat, banyat en les salses. Patates diluïdes en suquets i estofats. Escudella de verdures i carn desfibrades. Carner es burla sobretot de la mòrbida manera de compondre el pa amb tomàquet. Es veu que llavors ja existia la pèssima moda d’amarar la llesca de pa amb puré de tomàquet. “Sembla –escriu Carner– que el nostre ideal culinari siguin les farinetes”. Cuites amb farina i aigua, barrejades amb llet i mel, les farinetes eren un plat d’origen rural per a nens i ancians sense dents. Al cosmopolita Carner, les farinetes li semblaven emblema de rusticitat i negació de l’elegància. Elegant seria “mossegar una cruixent torrada amb mantega i, finalitzada la masticació, beure un glopet de cafè amb llet”.
Elegant era discriminar entre sòlid
La separació exigirà el sacrifici de tota la generació que la protagonitzi
i líquid. Separar allò dur d’allò tou.
Eren temps en què, amb Eugeni d’Ors liderant el flanc cultural i Prat de la Riba presidint el polític, el catalanisme noucentista es proposava de regenerar la tradició catalana i, després de depurar-la del biaix romàntic i modernista, iniciar l’ascensió cap a l’ideal: una Suïssa mediterrània. Un país adult i europeu havia de discernir entre la masticació i la succió, entre el que es menja i el que es beu. L’afició a la gastronomia tova demostrava, segons Carner, que els catalans del seu temps no tenien determinació. Els faltava energia per enfrontarse a les dificultats. Xuclant com nens sense dents o sucant pa rústicament a les salses, Catalunya no estaria mai en condicions de mossegar el bistec del futur.
El verb sucar permet, en català, un intraduïble joc de paraules. No és el mateix sucar que sucar-hi. Són molts els que, a les salses, més que sucar-hi pa, hi suquen els interessos. En aquest punt l’article del poeta Carner és tristament actual. És una dada de la realitat recordar que els inefables Millet i Montull continuen estiuejant. També ho és que el partit d’Artur Mas (president auster i laboriós, que hi deixa la pell) no ha dissipat les ombres del Palau. Sucar-hi: una afició que no passa de moda.
D’altra banda, el dilema entre sòlid i líquid que Carner va plantejar el 1920 torna a estar d’actualitat ara que el catalanisme transversal gira visiblement cap a la ruptura. Per trencar, cal tremp, cal duresa, cal un enorme sentit del sacrifici. El relat emotiu no incorpora aquest factor: la separació exigirà el sacrifici de tota la generació que la protagonitzi. ¿Està disposada a sacrificar-se per la idea aquesta generació, alimentada amb potitos, que abandera la ruptura? Aviat tindrà Carner nova resposta al seu dilema.