Espanya ha estat diferent?
Amb motiu de celebrar aquest any el segon centenari de la Constitució del 1812, s’ha afirmat que les Corts de Cadis van ser una gran ocasió perduda per fer un gir a la història d’Espanya i orientar-la pel camí liberal, però desgraciadament l’intent es va frustrar i el liberalisme espanyol amb prou feines va tornar a aixecar el cap i, quan ho va fer, va ser durant períodes molt breus i inestables que amb prou feines van deixar empremta. En conclusió, Espanya va quedar estancada i no va evolucionar al compàs dels grans estats occidentals: no hi va haver desenvolupament econòmic, ni polític, ni social, ni cultural comparable al de la resta d’Europa. Només amb la democràcia actual i l’entrada a la Unió Europea hem passat de ser diferents (el famós Spain is
different) a ser normals, de ser una excepció en el nostre entorn de països avançats a formar-ne part.
Certament, aquesta visió pessimista de la història d’Espanya ha estat la dominant des del segle XIX fins fa molt pocs anys. Recordem que Cánovas del Castillo ja va dir, amb intencionada ironia, que “és espanyol… el que no pot ser cap altra cosa”. Maragall entonava amb amargor el seu “adéu Espanya”. Els regeneracionistes, desesperats, apel·laven a un “cirurgià de ferro”, a un dictador. I no parlem de la generació del 98: el seu pessimisme metafísic es refugiava en l’admiració del paisatge, dels camps de Castella, però el poble que els habitava era considerat miserable i roí, els polítics abjectes i el sistema polític corrupte. “Si el país necessita un bon tirà, busquem-lo”, deia Baroja. Tampoc no eren demòcrates.
La generació següent, la del 1914, la d’Ortega i Azaña, era més liberal i també demòcrata i, fins i tot, socialdemòcrata. Però eren tan pessimistes com els anteriors o més, especialment Ortega, que denominava història al que només era metafísica: “Espanya és un dolor enorme, profund, difús…”. Nacionalisme essencialista en el qual després van beure falangistes i altres creuats. Però la mirada cap enrere d’Ortega i Azaña continuava sent la mateixa: la Restauració era el reflex d’una Espanya antiliberal i antimoderna, la II República un parèntesi d’esperança seguit d’una gran decepció.
Amb el franquisme, tant la història oficial com la que no ho era, per raons diferents, contemplaven el passat com la crònica d’un fracàs: el fracàs de la política liberal, els franquistes; el fracàs de la revolució burgesa, els marxistes. Pierre Vilar, al seu difós llibret sobre la història d’Espanya, ja va dir que el fracàs de Cadis va comportar “el de tot un segle”. Només Vicens Vives, quan en els seus últims anys es va dedicar a estudiar l’Espanya contemporània, va començar a dubtar d’aquesta versió tan pessimista i, en investigar la història econòmica i deixar-se de metafísiques, es va adonar que la industrialització –i, per tant, l’aparició de burgesos i obrers– ja va començar entre el 1830 i el 1840, la corba demogràfica va anar sempre en ascens i li resultava sospitós que franquistes i marxistes, encara que per raons diferents, donessin la culpa de tot als liberals. La seva prematura mort va interrom- pre aquesta intel·ligent reflexió que no es va saber aprofitar: la història de l’Espanya contemporània es va continuar explicant en clau de revolució burgesa fracassada.
En part tenien raó, especialment per explicar el desastre de la Guerra Civil i el franquisme, però no tota, ni molt menys. L’evolució d’Espanya en el XIX i XX –llevat de la dictadura franquista– no havia estat tan diferent a la dels països europeus avançats. En un lluminós i premonitori article de l’historiador Santos Juliá, publicat a la revista Claves l’any 1996 i inclòs al seu recent llibre Hoy no es
ayer (RBA, Barcelona, 2010), es plantejava la hipòtesi següent: no tot ha estat “anomalia, dolor i fracàs” a l’Espanya contemporània que “potser va créixer a ritme menor que el desitjat però que, malgrat això, pertany des de sempre a la civilització europea i ha disposat d’institucions homologables a les dels nostres més propers veïns”.
Per plantejar argumentadament aquesta hipòtesi, Juliá es basava en monografies que mostraven el sostingut creixement econòmic d’Espanya entre el 1900 i el 1936, en el desenvolupament científic i cultural en aquests mateixos anys i, fins i tot, en nous estudis sobre el sistema polític de la Restauració, com el de José Varela Ortega, en el qual s’afirmava: “Quan parlem de Restauració espanyola ens referim a un règim liberal clàssic del segle XIX. El nostre país pertanyia a un grup de potències liberals, Espanya era un país occidental”. Un llibre recent compilat per Nigel Towson ( ¿Es España
diferente?, Taurus, Madrid, 2010) confirma aquestes hipòtesis basantse en estudis comparats. Així conclou Towson la seva introducció: “En llargues fases de la història contemporània […] Espanya no estava endarrerida en comparació amb el conjunt europeu. Les generacions del 1898 i 1914 no tenien, en definitiva, raó: Espanya no és diferent”.
Cadis va ser un començament. El liberalisme, a empentes i rodolons, va continuar. L’anomalia va ser Franco. En les altres coses, Espanya ha estat un país europeu normal.