El 15-M obre el codi
Les institucions van enterrar el moviment del 15-M en el seu primer aniversari dient: “Es radicalitza i es desinfla”. La primera afirmació és certa, encara que s’hi confonen els canvis estructurals amb l’extremisme i fins i tot amb la violència. La segona, tanmateix, és mentida.
El 15-M va liderar les mobilitzacions d’Occupy London i Occupy Wall Street, com van reconèixer els seus membres en una recent entrevista amb Julian Assange al canal de notícies rus RT. I aquesta no és només una opinió que hagin expressat els hackers. Al Christian Science Monitor s’hi podia llegir el passat 16 de maig: “Els indignats espanyols: l’Occupy originari ressorgeix amb força”. Els suports que van rebre no han disminuït en un any. Així, han assolit gairebé el 70% de suports, davant el 16% obtingut pels seus homòlegs als Estats Units. I això converteix el 15-M en un moviment de consens. La seva capacitat de mobilització és correlativa: només es veu superada per l’Església i el futbol. Això sí, amb desordres i costos a l’erari públic molt inferiors.
Les cibermultituds anticipen la democràcia del segle XXI. Van a les arrels. És a dir, són radicals: exerceixen de contrapoder. És la ciutadania vigilant que marca el sòl sota el qual una democràcia s’enfonsa. I perquè va a poc a poc, amb llarg alè, el 15-M eixampla els llindars d’emancipació. La ciutadania digital s’autoconvoca i exigeix ser considerada com un actor polític de ple dret, a l’altura de les seves enormes competències comunicatives.
Va ser una cibermultitud la que va denunciar les mentides sobre l’atemptat d’Atocha el 13-M del 2004 abans d’anar a votar en les eleccions generals.
Tot just dos anys després, el 2006, va avisar que la bombolla negava el dret a l’habitatge. El 2011 va impugnar el tauler electoral en considerar idèntics en política socioeconòmica els partits majoritaris. L’any següent, els joves defensors d’una xarxa neutral es van enllaçar amb els moviments socials. Es van radicalitzar. Van arrelar en un teixit veïnal que estava moribund.
Cada una d’aquestes mobilitzacions serveix per renovar una cultura política molt malparada. Alça la nostra mirada i assenyala la baixa estatura dels qui ens pretenen governar.
Les cibermultituds són el germen d’una democràcia de codi obert: transparent, horitzontal, descentralitzat... en mans dels seus usuaris. Els qui fan servir el codi lliure de la democràcia es pensen interventors de governs amb dades obertes i desenvolupadors d’una política bolcada en la utilitat pública i el profit comú. Ni dependents de l’Estat, ni consumidors dels mercats.