Quina CALDA
Les altes temperatures perjudiquen la creativitat, però els escriptors hi situen les seves obres buscant situacions límit
Quan Gabriel García Márquez escrivia El otoño del patriarca, al seu pis de Sarrià-Sant Gervasi, cap als anys setanta, tenia un problema: no aconseguia que fes calor. Inquiet, va parlar amb una amiga per telèfon: “Ahir vaig arribar de Madrid i no he començat de nou a escriure. Me’n vaig anar perquè trobava que el meu nou llibre és una merda. Esperava que a la tornada opinaria diferent... El continuo trobant una merda. Tampoc aconsegueixo que faci calor al llibre. Poso que fa calor però no en fa”. Gabo sabia que aquest era un tema molt important, i al final va descobrir que viatges llampec a zones de calor, com el Carib, podien trencar-li aquest bloqueig creativoclimàtic. Avui, tots ens felicitem de la gran calor de Macondo, capaç de fer transpirar els lectors, i preludi de desastres, crims o revelacions.
Els psicòlegs ho tenen clar. La calor provoca irritabilitat, agressivitat i, a més, afecta negativament la creativitat, de la mateixa manera que estimula els comportaments impulsius: per això hi ha més crims –i idil·lis– en els mesos càlids. I aquest panorama, que desesperaria qualsevol economista –les altes temperatures també fan baixar la productivitat: els països rics solen ser els més freds– resulta, per als artistes, terreny propici.
Els escriptors, des dels seus despatxos amb aire condicionat o ventiladors –William Faulkner preferia la brisa natural, com es pot observar a la imatge adjunta– han fet sovint pujar els termòmetres a les seves obres, buscant situar els seus personatges en situacions límit que ampliessin la paleta dels seus estats psicològics i fessin girs imprevistos a la trama.
En la ficció, la calor té un efecte semblant al de l’alcohol (per això es confonen a Sota el volcà de Malcolm Lowry): s’associa a la violència, a les passions destructives i a l’emergència de l’inconsci- ent i la sexualitat, sense tenir en compte la cotilla de les convencions socials.
Així, a Llum d’agost, els personatges de Faulkner estan alterats: Joe Christmas es fica al llit amb la soltera Joanna Burden sense sentir per ella amor –ni tan sols desig– i acaba degollant-la d’una ganivetada; i el begut Burch cala foc a la casa. A L’es-
trany, d’Albert Camus, la temperatura serveix fins i tot de disculpa davant un assassinat, com si els efectes pertorbadors del sol poguessin ser vistos com a atenuant: “El president ha contestar (...) que, abans de sentir el meu advocat, li agradaria que jo precisés els motius que havien inspirat el meu acte. Embullant una mica les paraules i adonant-me del ridícul que corria, he dit ràpidament que havia estat a causa del sol. S’han sentit algunes rialles a la sala. El meu defensor ha arronsat els muscles...”.
Nèmesi, l’última novel·la de Philip Roth, es desenvolupa al calorós estiu del 1944, enmig d’un clima sufocant en què els homes moren com a xinxes per una epidèmia de poliomielitis que deixa també una reguera de paralítics. Graham Greene és un altre mestre de la calor, en el subapartat de cònsols, països tropicals i pedregars amb mul. Els Tròpics... de Henry Miller il·lustren una altra via: la identificació calor-erotisme. I es podria escriure una tesi sobre La mort a Venècia, de Thomas Mann amb la lluita entre cos i esperit com a eix. La ciència-ficció ha advertit, així mateix, del forn en què pot convertir-se la terra a causa de l’escalfament global.
Si són escriptors –com Faulkner, Greene, Juan Rulfo, Baltasar Porcel, Lorca, Cela o Guillermo Cabrera Infante– els que han aconseguit transmetre insospitats matisos i complexitats de la calor, en els nostres dies les sèries televisives tenen gran responsabilitat en el manteniment de l’imaginari col·lectiu. Així, a Mad
men, la canícula trenca les màscares amb què conviuen habitualment els protagonistes: en un capítol sobre l’estiuet de Sant Martí –aquell en què l’executiu Don Draper està gelós del tècnic de l’aire condicionat– veiem, al mig d’una atmosfera asfixiant, com la seva esposa Peggy troba un més que metafòric consol a la seva solitud en un altre electrodomèstic, una rentadora que espetega, en plàstica al·legoria de les limitacions del seu matrimoni. A Dexter o CSI Miami és evident l’associa-