Quan Pomés va dirigir Gene Kelly
L’estrella de Hollywood, que avui faria cent anys, va ballar ‘Cantant sota la pluja’ a l’espot de Freixenet
Gene Kelly, déu del musical americà de tots els temps, hauria fet avui cent anys. La seva vida va ser la dansa, i Leopoldo Pomés, inventor d’una estètica que va revolucionar la publicitat, el va triar perquè coreografiés una versió de Cantant sota la pluja
per a un dels seus projectes més importants: l’anunci nadalenc de Freixenet i les seves bombolles daurades.
“Tancava una dècada d’aquests rodatges que tenien com a fons el musical i vaig decidir que la millor manera de coronar-la era amb el mestre”, diu Pomés, sempre amable, des del seu descans a l’Empordà.
Era el setembre del 1981 i el va localitzar a París, on acabaven de retre-li un homenatge presidit per Leslie Caron –una de les seves parelles de ball favorites– i Grace de Mònaco. “Li vaig trucar i em va citar al Plaza Athénée. Li vaig parlar del projecte i vam fer un visionat dels meus treballs anteriors. Li van agradar i vam tornar a l’hotel”. Tot anava sobre rodes fins que Kelly el va mirar i li va dir: “Ho sento, no ho puc fer; és molt bo tot, però les noies no tenen prou nivell”. Pomés es va enfonsar un segon, el temps que va trigar Kelly a fer-li una contraoferta. “Però puc ballar jo”, li va dir a un atònit Pomés, que va volar de l’infern al paradís. “Ens vam posar d’acord de seguida, va demanar una quantitat més que raonable i ens vam posar en marxa”. Es van preparar els guions dels quatre espots previstos i es van construir els decorats en unes naus, avui enderrocades, al barri barceloní de Sant Andreu. Ja teníem Cantant sota
la pluja a casa. Dijous, 21 d’octubre del 1981, Kelly baixava d’un avió de París entremig de la multitud: seria la primera de les deu jornades que passarien junts Pomés i Kelly, una relació professional de la qual el fotògraf guarda el millor dels records. “Era el millor, el més professional, atent cap a tothom; sabia quin objectiu era millor per a l’escena, opinava amb encert sobre la col·locació de les càmeres”. No para de parlar de les qualitats del coreògraf i ballarí. “Van ser deu dies fascinants; estàvem sempre junts, des de primera hora del matí al plató fins a dos quarts de nou del vespre. Després anàvem a la seva suite del Princesa Sofia, on havia demanat un piano. I allà, amb un cronòmetre, que era del seu pare i guardava en una caixa preciosa, marcava els compassos per als plans. Algun cop sopàvem al Flash Flash, però sortíem poc”.
Pomés s’entusiasma quan parla de Kelly. “Tenia una qualitat humana excepcional. Sempre atent amb tothom; un col·laborador extraordinari que ens va es- talviar temps i diners. Com que a la Metro era un déu, vam aconseguir els drets de les músiques de manera gratuïta. Amb ell t’adonaves del que representava ser una estrella de Hollywood”.
Casat i pare de tres fills, Kelly mantenia una actitud masclista davant determinades actituds dels ballarins de gest efeminat. “Va ser l’únic cop que es va molestar: quan un home exageradament amanerat li va demanar un autògraf i ell li va contestar que estava molt ocupat. Li vaig preguntar el perquè d’aquesta actitud si es dedicava a una professió tan propensa a l’excés. Miri, em va dir, em vaig criar en un barri extrem de Nova York on era molt difícil lligar, per la qual cosa em vaig apuntar a una acadèmia de ball, que facilitava molt l’assumpte. I així vaig començar”.
“Mal caràcter?, i ara!; només un cop va acomiadar un pianista que vam contractar per al càsting de les ballarines, però és que no sabia tocar”. Un altre cop havia de baixar per una escala altíssima, es va plantar i va dir que per allà no hi baixava, que l’alçària entre els esglaons era excessiva. Josep Llorenç, el formidable cap de producció, n’hi va fer uns altres en dotze hores. “Hauria estat impossible a Hollywood, ens va dir”.
Després del rodatge van mantenir una relació epistolar, “sobretot la meva dona, Karin, amb qui es va cartejar durant un temps”.