La cremor musical no és només cosa de l’estiu

Ho cantava Andrés Calamaro quan impartia magisteri a Los Rodríguez i repetia la tornada d’Hace calor: “Hace calor, hace calor, yo estaba esperando que cantes mi canción, y que abras esa botella, y brindemos por ella y hagamos el amor en el balcón”. Una cançó que va marcar època en el pop-rock espanyol junt amb Escuela de calor, que va immortalitzar Santiago Auserón a Radio Futura: “Arde la calle al sol de poniente, hay tribus ocultas cerca del río esperando que caiga la noche. hace falta valor, hace falta valor, ven a la escuela de calor”. En una altra galàxia conceptual s’ubicaven, també molt sufocats, Los Diablos amb Acalorado ( ja ho sabeu: “acalorado estoy, dime tú lo que me has dado”).

La calor, els fogots, poden venir de dos focs: el de la passió, física i/o sentimental, o el meteorològic. Les metàfores, l’intercanvi de significats, sobre els dos fenòmens són consubstancials de les cançons que versen sobre aquesta cremor. Els ritmes negres nord-americans són pròdigs en l’ús del substantiu, i la temàtica derivada en el títol i les lletres de nombroses cançons. Hi ha clàssics indiscutibles com Heatwave, de Martha and The Vandellas; Hot fun in the summertime, de Sly & The Family Stone, o l’abrusadora In the heat of the night, de Quincy Jones i cantada per Ray Charles. Però per buscar composicions canòniques sobre la calor termomètrica cal recórrer a Summer in the city, de Lovin’ Spoonful, i la musculosa Hundred and ten in the shade, de John Fogerty. Però sobre les temperatures prototípiques de l’estiu, res com recórrer als hits gloriosos: Summertime, de Mungo Jerry; Cruel summer, de Bananarama; o la indescriptible Hot, hot, hot, de Buster Poindexter.