Si l’assassí és l’autor
La novel·lista d’origen turc Elif Shafak té una nova novel·la traduïda, ‘El fruto del honor’, un relat sobre les tradicions en una societat patriarcal
L’escriptora s’ha convertit en un assassí. Almenys, a la portada de l’edició turca d’El fruto del honor (Lumen), la novel·lista Elif Shafak (Estrasburg, 1971) apareix amb un vestit de caire masculí, els braços plegats i una mirada inquietant. S’ha transformat, com diu el títol a l’original, en Iskender o Alejandro, l’homicida de la seva pròpia mare. “Ell pensa que l’honor, la reputació de la seva família, és el més valuós que té i que l’ha de salvaguardar al preu que sigui. Per tant, haurà de mantenir les dones de la seva família sota control”, explica Shafak a La Vanguardia apuntant als mòbils d’un assassinat, el seu propi com a escriptora a la pell d’Iskender.
Com a rerefons hi ha el sud-est de Turquia, on com en altres regions de la Mediterrània, es pot matar per l’honor ( seref onur, en turc). La família que té bona reputació és una família forta, poderosa a la regió, i en aquest nou llibre Shafak ens introdueix de ple en una família així amb arrels en un poble proper a l’Eufrates a mitjans dels quaranta.
Des d’aleshores fins al Londres de finals dels setanta coneixerem per què Iskender va decidir matar la seva mare. És a dir, el com, segons el parer de molts turcs i kurds, cap dona no pot viure fora del marc del seu honor ( namus).
“Aquest concepte d’honor torna a la gent molt infeliç perquè fa impossible l’amor, la llibertat, la felicitat”, assevera Shafak. Havent-se criat com a filla de mare divorciada, a ella sempre la va intrigar el fenomen familiar. Aquesta va ser la seva motivació principal a l’hora d’arrencar el seu nou volum: la curiositat que per a ella destil·la aquest tipus de vida en grup. “Tenia el desig d’escriure sobre una família patriarcal, com està construïda, com els rols de gènere es perpetuen d’una generació a una altra”, explica. Curiosament, per a una escriptora que s’ha compromès a lluitar contra el culte al pare, ja sigui el familiar, o el Bava Devlet (Papa Estat), Shafak no va tenir mai un pare present al llarg de la seva vida. “És una diferència enorme i em va influir en gran manera tant en la meva personalitat com en la meva escriptura”, ressalta.
La novel·lista va fer un doctorat a Ankara precisament sobre rols masculins tant en el marc laic com en l’islàmic. Poc després va arribar a treballar en una càtedra d’estudis de gènere a Arizona. “És molt difícil canviar els rols, els estereotips de gènere”, emfatitza l’autora. “Fins i tot per a l’home, encara que no ho vulgui així. Tens la societat interferint en la vida de parella i es tracta d’una pressió enorme quan es tracta de qüestions de gènere”, conclou.
Sent Turquia un país que en determinats àmbits encara molt conserva-
La novel·la té com a eix principal un crim d’honor i reflexiona el llast de l’honra en el camí de la felicitat
dor, destaca la seva ambivalència en matèria femenina. El percentatge de catedràtiques, arquitectes o doctores és aquí més alt que a molts països europeus. Potser per això el país també ha produït una forta tradició de literatura escrita per dones, ja es considerin feministes o no.
Des d’Halide Edip Adivar, companya d’Atatürk (el “pare”, de nou, dels turcs) fins a Duygu Asena, amb el seu llibre Mujer sin nombre… quan avui dia les novel·listes Elif Shafak o Perihan Magden o la poetessa Bejan Matur escriuen són conscients d’aquest llegat històric que és escassament conegut més enllà del Bòsfor.
Però Elif –en turc, Aleph, la primera lletra de l’alfabet hebreu i persa– no es vol limitar a dilemes de gènere. Tant és així que en el seu volum previ traduït al castellà, El bastardo de Estambul (Lumen, 2010) es ficava de ple a la pell d’una americana d’origen armeni.
L’autora no només és rara avis a causa de l’absència de pare en la seva criança o les seves opinions ben marcades, també perquè el fet d’haver-se educat fora de Turquia –la seva mare era diplomàtica– li va permetre accedir a un cosmopolitisme que va convertir l’anglès en la seva segona llengua. De fet, els seus darrers llibres –com El fruto del honor– els escriu primer en aquest idioma i després són traduïts per altres al turc. Això sí, l’última pinzellada l’hi fa ella. Amb una llengua turca, a més, rica en expressions místiques, vocables otomans o proce-dents d’altres llengües, una cosa poc habitual, ja que Atatürk va aconseguir en gran part desterrar les influències estrangeres de la llengua turca, empobrint-la.
No, definitivament Elif no vol etiquetes, el seu fort és sobretot “explicar històries, les que m’interessen, les que tracten de persones que han estat empeses cap als marges”. La seva literatura per això desitja anar més enllà, abraçar la contingència de l’inesperat en cada personatge.
“Independentment de si som dona o home, tots tenim l’univers dins de nosaltres. És una qüestió de graus. I això és molt bonic, la multiplicitat”, afegeix l’escriptora. Reivindica així l’univers propi de tot escriptor com cal extrapolant-lo de forma generosa a l’interior de cada individu.
Fidel a això Elif Shafak fa recalcament que no jutja els seus protagonistes sinó que desitja tan sols transformar-se en ells, viure sota la seva pell. Si té un univers dins de si mateixa ha d’estar circumscrit a una harmonia revitalitzadora, la que inspiren els seus ulls verds que llueixen com l’alba. Safak o shafak, en turc.