És divertit tirar flit
Al pati de casa hi havia una gran vinya borda que enfonsava les arrels en un torrent. S’enramava per una pèrgola, amb unes columnes escairades i uns travessers d’obra. I es cargolava a la cortina del menjador, que era una cortina de plàstic verd: al final de cada tub hi havia un pes. Al portal hi havia dos til·lers. I entre la vinya borda, els til·lers i els horts de can Torrent que en aquesta època de l’any eren plens de dàlies (la meva preferida era la Dahlia pompom, ben atapeïda i vermella), hi havia mosques per tot arreu. Jo ara no veig cap bar ni cap restaurant on les mosques donin la feina que donaven a l’hostal de casa. Al matí, mentre preparàvem els esmorzars, havia d’estar tot tancat. A les vuit o quarts de nou, venia una noia de la pastisseria Mir amb unes safates d’ensaïmades recobertes d’un polsim blanc, finíssim. Entrava per l’office fent un gran terrabastall amb la cortina de gafets. Si després d’esmorzar havia sobrat alguna ensaïmada, que corria pel taulell tapada amb dos plats, el sucre s’anava fonent fins que quedava com una pel·lícula enganxosa sobre la pasta seca.
Havent esmorzat, cap a tres quarts d’onze, obríem la finestra del menjador i era la gran hora de les mosques: voletejaven per damunt dels paquets esparracats de biscottes, de les safates amb melmelades i de les porcions de mantega de
Ara no veig cap bar ni cap restaurant on les mosques donin la feina que donaven a l’hostal de casa
Can Puig, del carrer Xuclà, que duien dibuixada, en verd, una muntanya suïssa amb una vaca. Caminaven a sotragades per les estovalles i per la vora de les tasses brutes de cafè amb llet. La regla d’or era no obrir la porta que separava el menjador de la cuina, on la meva àvia feia el dinar i on es classificaven, abans de desar-los a la nevera, els paquets de carn de ca l’Arimany, amb costelles i mitjanes, cuixes de be tallades i conills de vedella (a mi em feia molta gràcia que hi poguessin haver conills de vedella). Quan ja havíem parat les taules del menjador, venia l’hora de tirar flit. Eren les dotze i els clients dinaven a les dues: si alguna mosca morta queia al damunt de la taula o dintre un plat (els gots els posàvem de cap per avall) l’eliminàvem discretament. Com que era el noi de la casa i tirar flit és divertit, m’ho feien fer a mi. Un cop eliminades les mosques, ja podíem muntar els entremesos, amb la tranquil·litat que no s’hi passejarien i que no n’hi cauria cap. Dinàvem a quarts d’una, amb totes les finestres i les portes tancades. A aquella hora passaven alguns viatjants. Si un viatjant es quedava enmig de la cortina de gafets comentant la jugada, la meva mare li cridava: “Les mosques!”.
Abans-d’ahir, a la platja, feia una calor enganxosa i les mosques estaven, com s’acostuma a dir, molt pesades. El meu fill estava avorrit perquè no li havia arribat la colla. Jo mirava les mosques, com van buscant sempre les vores, els replecs, les crostetes. Amb un gest de la mà, ràpid, en va caçar una. “Deixa-la estar, va”.