Iúlia Lejneva, quina veu
Torroella clausura el seu festival amb una jove revelació de la lírica
No és usual que una gran veu de la lírica arribi a la fama amb el barroc com a punt de partida. En realitat és força insòlit. Encara més tractant-se d’una joveníssima russa educada al conservatori de Moscou, on no es té en compte el repertori barroc a l’escola de cant. Iúlia Lejneva (illa de Sakhalín, desembre del 1989) va sortir a la palestra quan amb 18 anys va gravar a Santiago de Compostel·la la Missa en si me
nor de Bach de la mà d’una de les grans figures de la batuta, Mark Minkowski, que va descobrir en aquella jove d’1,35 d’alt i rostre leonardià un autèntic portent.
Lejneva tanca aquesta nit el Festival de Músiques de Torroella de Montgrí amb un recital que farà història als estius de l’Empordà. No tan sols per la seva prodigiosa tècnica sinó per la maduresa de la seva veu, pura i polida. L’oportunitat d’escoltar-la arriba quan la soprano russa acaba de firmar en exclusiva per al segell Decca, si bé amb Naïve ja va batre rècords de venda l’any passat a França amb un disc d’àries de Rossini –pura coloratura i dificultat tècnica– al costat de l’orquestra Simfonia Varsòvia i Minkowski (entre els millors cinc cedés del 2011 a Alemanya). I aquest octubre gravarà amb Il Giardino Armonico i Giovanni Antonini a L’Auditori de Barcelona.
“Estic una mica espantada, tot està passant tan de pressa... I hi ha gent que sembla que s’oblidi de l’edat que tinc perquè ja fa temps que treballa amb mi”. La dolça Lejneva es confessa en conversa telefònica amb La Van
guardia, nouvinguda a Torroella després del seu recent èxit a Salzburg. La seva infantesa es va esfumar entre concert i concert. La seva mare va veure en ella un cabal de talent i va apostar per treure-la de l’illa del Pacífic –“quins bonics hiverns lliscant sobre la neu que arribava fins al segon pis de les cases”, recorda– i traslladar la família a Moscou.
Com va ser que es va interessar pel barroc? “Cecilia Bartoli va ser la meva gran inspiració des de molt petita. Vaig sentir el seu cedé de Vivaldi i immediatament vaig intentar repetir la coloratura. Vaig practicar moltíssim. Però és veritat que ningú no m’empenyia cap al barroc a Rússia, no forma part del repertori del conservatori de Moscou, potser perquè els professors són de la generació soviètica. Jo havia estudiat amb un pianista que em va donar discos de Bach, i m’encantava especialment Hèr
cules, de Händel; vaig ser una mica autodidacta.
Els premis no es van fer esperar. El primer d’ells, el concurs internacional Elena Obraztsova per a menors de 15 anys, tenia entre el jurat a Teresa Berganza. “És una de les persones més meravelloses que conec. Em va dir que li encantava La Ventafocs de Rossini que vaig fer i que estava segura que jo era una soprano. Passem molt de temps juntes”, diu Lejneva. Poc després, va ser Kiri Te Kanawa qui la va apadrinar quan la va sentir cantar La
dama del llac, també de Rossini. “Li va semblar que havia madurat molt i em va proposar per als premis Classical Brit al Royal Albert Hall”.
“Tinc molta sort de viure en aquests temps: sóc molt jove, faig barroc i hi ha demanda per a aquesta música. És un gran repte però no em puc concentrar només en això, he d’explorar el repertori romàntic, el bel canto...”,
Avui se l’escoltarà acompanyada al piano per Michael Antonenko, amb lieder alemanys, peces de Schubert i Schumann, i obres de cambra dels grans noms italians com Rossini i Bellini.