Wolinski exposa la seva vida
La Biblioteca Nacional de França repassa mig segle d’humor de l’historietista francès Georges Wolinski
La França del 1961 en la qual el tunisià Georges Wolinski, amb 27 anys, va començar a dibuixar, a Hara-Kiri, setmanari que en l’avui periodísticament correcte seria inviable, aquell híbrid de sexe i política que va ser la seva marca de fàbrica, és segurament més exòtica que tot el que Curiosity pugui descobrir a Mart. I aquell Je ne pense qu’à ça (només penso en això) de Wolinski, amb les seves senyoretes nues o gairebé, igual com les seves opinions polítiques, difícilment trobaria editor, davant la possible denúncia de pares de família, feministes o religiosos. Per això és saludable que la Biblioteca Nacional de França refresqui l’estiu parisenc amb la primera retrospectiva de l’artista.
Té material per fer-ho: l’octubre passat, Wolinski va dipositar a la BNF el seu “fons de taller”. Més de cent cartrons, rotllos de cartells, quaderns de croquis, dibuixos emmarcats, publicacions: en total, més de 10.000 dibuixos originals. I aquest març va donar 1.200 dibuixos més. “L’exposició recorre la carrera d’un artista que és també –explica Bruno Racine, president de la BNF– un observador atent del món. I que maneja un humor tendre i provocador”.
En mig segle de treball, Wolinski, els dibuixos del qual segueixen l’actualitat a Paris Match, Charlie Hebdo i el Journal du Dimanche, va firmar a més de 40 diaris i revistes, va publicar un centenar d’àlbums, va il·lustrar dotzenes de llibres i va realitzar cartells per a publicitat i espectacles. Però també va escriure llibres, obres de teatre, guions... Al centre de l’exposició, el seu retrat gegant dels setanta, en un fèretre, amb el vas de whisky alçat en el brindis, rep el visitant: l’ombra de la mort sobrevola el somriure. I sexe festiu –el Maig del 68 va passar per allà–, trobades, amor, amistats, actualitat política, ofereixen el contrapès vital.
Casat amb l’escriptora Maryse Wolinski, versió humana de les seves siluetes femenines, en l’exposició, el seu Lettre ouverte à ma femme (1978), Les Pensées (1981) i La Morale (1992), obtenen la resposta de Maryse: una carta oberta als homes que no saben res de les dones, del 1993 i Georges si tu savais (2011), miralls d’“una vida en duo, plena de preguntes divertides i turmentades”.
La infantesa de Georges està poblada de dones de cinema tan inabastables com magnífiques, i de literatura èpica firmada Victor Hugo, Edgar Allan Poe, Kipling, Jerome K. Jerome; la puntuen el cinema nord-americà i la historieta; els dibuixos de Dubout, Bosc, Billy Elder... Més lluny, els quaderns són llibres de bitàcola en els quals a través del traç es viatja amb Wolinski per Europa i l’Àfrica. I les tècniques: esbossos de llapis grafit, tinta xinesa, retolador, collages...
En dues vitrines, productes derivats proposen una diversitat camaleònica, entre actualitat política i social, il·lustració de textos litera-
Va firmar en més de 40 diaris i revistes, va il·lustrar dotzenes de llibres i va escriure llibres i guions
ris com el Càndid de Voltaire, la lectura cronològica de la qual retrata indirectament l’artista com a persona, al creador amb els seus dubtes i certeses, ràpidament desallotjades per la incertesa, d’acord amb Martine Mauvieux, conservadora de la BNF.
I al final una curiositat: Le pays beau, del 1971 però inèdit, de Wolinski i Michel Boschet. Un home fuig de les flames, galopa per un paisatge mort, cau per un abisme a un país paradisíac on una noia lliure i alegre es banya en un llac. L’home l’adopta, la civilitza i la mata sense voler. Altre cop sol, espantat, en aquest bonic país convertit en infern que cal destruir pel foc.