“Escriure és tenir bona memòria”
Tinc 48 anys, però l’edat ideal són els 28, per això en mantinc la barreja d’il·lusió i maduresa. Sóc italià i combrego amb Espanya. Busco diàleg continu amb el Senyor i quan no el trobo, ajudo els més propers. En política hem d’assumir responsabilitats t
Quan vaig acabar A tres metres sobre el cel vaig pensar que havia d’anar a posar un cadenat al pont Milvio de Roma, perquè si algú llegia la novel·la, se li podria ocórrer d’anar a veure si aquell cadenat d’amor encara hi era.
Doncs ha creat tradició. I en ponts de París també! I en d’altres d’arreu d’Europa. L’altre dia vaig anar a passejar per Roma i vaig veure una parella –ja sènior– que estava a punt de posar un altre cadenat al pont Milvio i els vaig demanar: “Per què hi poseu un cadenat?”
... I em van respondre que perquè tothom ho feia i perquè era una tradició bonica.
Ha quedat captiu d’un amor adolescent que avui captiva adolescents? Ho ha encertat. Una jove em va deixar absolutament devastat, capturat, sense voluntat. Per recuperar-la, em vaig allistar voluntari a l’exèrcit amb 23 anys.
Una bogeria en cura una altra? Enamorar-se és maquíssim i terrible, però no hi ha res que et faci viure més intensament. I vostè, que no s’ha enamorat?
Va tenir una adolescència reprimida? En quin sentit?
En el sexual; a la Itàlia catòlica. Sempre em vaig sentir diferent de la resta de nois, que comparaven dimensions i fantasies. Jo el sexe sempre he sabut conjugar-lo amb l’amor.
Una virtut enorme. Avui em temo que massa gent cau en l’automatisme mental del sexe sense amor. Jo vaig conèixer aquest amor, el primer amor, als 15 anys. No teníem mòbils, ni Facebook. No podies veure la persona que estimaves quan et donava la gana ni enviar-li un SMS.
Però ja teníem telèfon. I te l’agafava el germà o la mare i et feien estar rabiós: deien que no hi eres i després tu tota la tarda mirant el telèfon, que no tornava a sonar. L’amor es mesura en la distància i llavors sabíem mesurar-lo.
Li deu haver costat escriure d’amor per a les parelles de l’era Facebook. La veritat és que he hagut de repassar alguns passatges de les novel·les perquè eren ridículament anacrònics. Una carta d’amor!
Deliciosament anacrònics, potser. Potser, perquè gaudíem del plaer-dolor de l’absència. Perquè és la mancança, no l’abundància, la que porta a la plenitud. Igual com l’excés condueix al buit.
Coneix algú a qui li sobri amor? Conec massa gent que desconeix que l’amor és la màgia que converteix la bellesa en eterna. I no és una frase bonica. Els meus amics ancians enamorats s’obliden de les arrugues de l’altre, de la calvície, de les varius, la panxa... De tot. No és que l’hi disculpin, és que no ho veuen! Veuen la seva parella com només ells saben veure-la.
En canvi la publicitat s’entossudeix a arribar a la satisfacció negant l’arruga. Qui t’estima, t’estima pels teus defectes més que per les teves virtuts.
I és millor no dissimular-los ni fingir-les. Vet aquí la maduresa. L’adolescent insisteix a sentir-se únic, a ser un narcís. Ignora com de vulgar que és voler sentir-se únic.
Els sentiments de les seves novel·les també són universals? He descobert que sí, però es viuen des de la diversitat. Quan vaig presentar les novel·les a la Xina, per exemple, vaig descobrir que la relació entre una menor i un madur que explico a A tres metres sobre el cel allà produeix un escàndol enorme.
Per què? Perquè les joves tenen prohibit per les autoritats tenir xicot fins que acaben els estudis universitaris.
I aguanten? Sovint tenen una relació de fraternitat, de vegades amb certa volença sàfica més o menys dissimulada, amb una altra alumna mentre estudien totes dues.
L’amor no renuncia a cap camí. Així que vaig veure tot de jovenetes agafades de la mà amb naturalitat durant tot el viatge a Pequín. M’imagino que la lectura que podrien fer aquelles joves de les novel·les no devia tenir res a veure amb la que en fan a Itàlia, Espanya o Llatinoamèrica, però alhora era la mateixa.
En tot cas, vostè és guionista, un professional que explica històries. Però el meu primer manuscrit va anar voltant per les editorials sense que ningú hi mostrés cap interès fins que a una secretària li va agradar i el va fotocopiar per a una amiga, que l’hi va deixar a una altra, que el va fotocopiar i l’hi va deixar a la germana, que el va dur a l’institut, on es va fotocopiar en massa...
I vostè sense cobrar drets! Jo havia escrit el llibre més que per amor per desamor; per deixar enrere l’adolescència d’una vegada; i l’havia acabat molt abans de tenir cap contracte.
Es va vendre com xurros. Perquè tothom, quan mira cap als primers amors i desamors es deixa envair per aquella barreja de tristesa, frustració, afecte i nostàlgia que estableixes quan tornes a veure la roba de la primera comunió.
Sembla que ho explicarà més encara. És que torno a sentir aquella sensació que val la pena fer qualsevol cosa perquè un amor no s’oblidi. I quan em poso a escriure, és com si recuperés aquella relació. Si més no un trosset. Crec que aquest sentiment es pot compartir i per això els meus llibres es llegeixen.