Els temes del dia
Fa mig segle, el món va contenir la respiració per la crisi dels míssils, com recordem amb un excel·lent desplegament a la secció d’Internacional; i les expectatives de vot de PP i CiU.
De vegades, fent recerca a l’hemeroteca d’aquest diari, t’adones que en aquest país estem instal·lats en el dia de la marmota, és a dir, ens sentim atrapats en el temps. Agustí Calvet, Gaziel, que va ser director de La Vanguardia, solia dir que els diaris són reflex i reflector de la societat. Mirall del que passa i focus que il·lumina el que més destaca. Una definició ben encertada que continua sent vàlida gairebé un segle després, quan la premsa de qualitat intenta explicar les coses que passen independentment que agradin més o menys als periodistes i als editors. La realitat és una cosa que no sempre complau el poderós. El principi de Hearst, segons el qual no s’ha de deixar que la realitat espatlli una bona notícia, no funciona en l’actualitat ni com a broma de redactors caducats. Avui no es pot amagar un pres en un escriptori com feien Jack Lemmon i Walter Matthau a la pel·lícula Primera plana i xiular quan arriben els escarcellers.
Gaziel, que després de compartir direcció amb Manuel Rodríguez Codolà i Josep Escofet als anys vint (tenien
Gaziel va publicar un article als anys trenta que es podria tornar a publicar
fins i tot una taula triangular on es reunien per prendre decisions), va passar a ser l’únic responsable de la redacció el 1933 i poc després va escriure un article que es podria tornar a publicar i continuaria tenint sentit. Es titulava El arca i es referia a la crispació que es vivia a Espanya.
Llavors Gaziel proposava que l’esperit liberal i democràtic dels catalans pugnés perquè la sensatesa no naufragués a Espanya: “Primer, que Espanya no s’enfonsi en les aigües. però, si no hi hagués mitjà humà d’evitar-ho, almenys que l’arca de Catalunya floti per damunt, i, en acabar el cataclisme, es torni a obrir, com un reliquiari de continuïtat i sensatesa humana, sobre la terra assolada, davant de l’arc de Sant Martí. (...) Bufen vents huracanats. S’amunteguen els núvols a l’horitzó. És el diluvi? O no l’és? Per si de cas, preparem l’arca. I no per simple egoisme, pensant únicament en nosaltres, en els catalans. La salvació mateixa d’Espanya depèn essencialment –gairebé exclusivament– de la serenitat, la personalitat, la lucidesa i enteresa que sàpiga demostrar, si ve el cas, Catalunya”.
Els vents tornen a bufar amb ímpetu a Espanya per culpa de l’economia i a causa de la crisi territorial. Catalunya se sent injustament tractada i construeix la seva arca per navegar pel seu compte. Però Espanya, com va proclamar Alberto Ruiz-Gallardón a Barcelona, pot acabar fora de l’euro si Catalunya marxa. El sentit comú aconsellaria que el Govern de Mariano Rajoy reaccionés més d’hora que tard per buscar un pacte perquè el diluvi no assoli l’Estat fins a trencar-ne les costures.
El drama és que no aclarirà. La pluja creix i el pitjor que pot fer un ministre fatxenda és pixar fora del test. Amb això només s’aconsegueix fer pujar el nivell de l’aigua del diluvi.