Tretze dies, una era
Les lliçons de la crisi dels míssils perviuen mig segle després
El dimarts 16 d’octubre del 1962 al matí, poc abans de les nou, John F. Kennedy encara era al llit. El president dels Estats Units llegia el diari quan un ajudant va trucar a la porta de la seva habitació a la Casa Blanca. El seu conseller McGeorge Bundy portava males notícies: unes fotografies aèries de bases a Cuba on els soviètics preparaven míssils nuclears amb prou abast per aniquilar grans ciutats dels Estats Units.
Dimarts es compleixen cinquanta anys de l’inici de la crisi dels míssils. Desenes de llibres han reconstruït l’episodi. L’últim, The passage of power, el quart volum de la biografia del que llavors era vicepresident, Lyndon Johnson, que firma Robert Caro.
“El món era a la vora d’un holocaust i ens havíem equivocat en alguna cosa?”, reflexionaria després Robert Kennedy, germà del president i fiscal general, citat per Caro.
“Mai abans no hi havia hagut una probabilitat així que tantes vides acabessin de cop i volta”, ha escrit el professor Graham Allison, de la Universitat de Harvard, a Essence of decision (Essència de la decisió), el manual clàssic sobre els tretze dies en què el món es va abocar a l’abisme. Harmagedon no havia estat mai tan a prop.
L’efemèride no és simple arqueologia. La guerra freda ha acabat, la Unió Soviètica està enterrada i els EUA no han trobat cap més enemic d’un calibre similar. Però la conseqüències d’aquell episodi –i les possibles lliçons per als governants d’avui– continuen presents al nostre món.
Sense anar més lluny, en algun moment del debat de dijous passat entre el vicepresident Joe Biden i l’aspirant a substituir-lo, el congressista Paul Ryan, es van sentir ecos del dilema que va afrontar el president Kennedy aquells dies d’octubre.
“Què és pitjor? –va preguntar la moderadora, Martha Raddatz– una altra guerra a l’Orient Mitjà o un Iran nuclear?”.
També Kennedy va haver de decidir què era pitjor: permetre que l’URSS instal·lés de forma permanent míssils nuclears a Cuba, a només 150 quilòmetres de les costes de Florida, o bombardejar les bases i desencadenar una guerra atòmica. Què és pitjor? “Un Iran amb armes nuclears que desencadeni una cursa d’armes nuclears a l’Orient Mitjà”, va respondre el republicà Ryan. “La
EL CAS DE L’IRAN Al president, com a Kennedy, se li demana de triar entre atacar o acceptar l’Iran nuclear CASTRO ENCARA HI ÉS Tot canvia, però nou presidents després, el règim cubà continua al seu lloc
guerra sempre hauria de ser l’últim recurs”, va dir el demòcrata Biden.
“Fa 50 anys, en tretze dies, els EUA i la Unió Soviètica es van precipitar cap a l’abisme nuclear”, comenta el professor Graham. “En el cas de l’Iran pots veure el mateix moviment cap a una confrontació. Però diguem que passa en els propers 13 mesos, no en els propers 13 dies”. La pugna pel programa nuclear iranià és, en paraules del politòleg, una “crisi dels míssils a càmera lenta”.
Qui serà Kennedy aquesta vegada? El mite Kennedy es va construir en gran part durant la crisi dels míssils a Cuba. El seu assassinat, poc més d’un any després, va ser decisiu. Però la seva destresa a l’hora de buscar una sortida a la crisi, la
sang freda i la imaginació que va exhibir, va ser un dels pocs triomfs rotunds d’una presidència breu, sense èxits legislatius destacats i amb ensopegades en la política exterior, com la matussera invasió de la badia de Cochinos i la guerra al Vietnam.
“Nikita, mariquita, lo que se da no se quita”, van cridar als carrers de l’Havana quan el líder so-
EL MÓN AL CAIRE DE L’ABISME Els atemptats de l’11-S van revifar les pors de la guerra freda d’una catàstrofe EXEMPLE UNIVERSAL La crisi és un cas de manual en la resolució de conflictes
viètic, Nikita Khrusxov, va retirar els míssils. Però mig segle després, el castrisme continua dempeus: cap dels nou presidents que van succeir Kennedy s’ha esforçat per canviar l’statu quo, ni amb una invasió ni eliminant l’embargament.
Els tretze dies també van agreujar les pors de l’apocalipsi. Ronald Reagan hi estava obsessi- onat. Quan va veure el telefilm El dia després, que mostrava els efectes d’un atac nuclear a Kansas, va anotar al seu diari: “M’ha deixat molt deprimit. Hem de fer el que sigui (…) per evitar que hi hagi una guerra nuclear”. I el 1987, va dir davant de l’ONU: “De vegades penso que les nostres diferències s’esvairien molt ràpid si ens enfrontéssim a una amenaça aliena ( alien, en anglès), de fora d’aquest món. I tanmateix em pregunto: No tenim ja una força aliena entre nosaltres? Què és més aliè a les aspiracions universals dels nostres pobles que la guerra i l’amenaça de la guerra?”.
A Washington, l’existència de les anomenades rutes d’evacuació –avingudes especialment senyalitzades per escapar del centre de la capital federal en cas d’un atac o una catàstrofe natural– recorda cada dia als seus habitants que aquesta ciutat se sent vulnerable.
Els atemptats de l’11 de setembre del 2001 van avivar aquesta sensació. El 2011 el departament de Seguretat Interna i l’Agència Nacional de Gestió d’Emergència van publicar un informe que explicava la hipòtesi d’un atac terrorista amb una bomba nuclear de 10 quilotones al centre de Washington.
L’artefacte descrit en l’informe és més petit del que l’URSS hauria pogut llançar als EUA, i viceversa. Però els consells davant d’aquesta eventualitat desprenen una aroma de guerra freda: “ajupiu-vos i cobriu-vos”, “refugieuvos i connecteu-vos” per escoltar les instruccions de les autoritats, “no conduïu”, “netegeu-vos”...
Ni la Xina, ni molt menys l’Iran, no són la Unió Soviètica, i les amenaces que ara afronten els Estats Units són més modes- tes que la superpotència nuclear que era l’URSS. Però diplomàtics i politòlegs extreuen lliçons en la gestió de la crisi dels míssils per al món actual i per a Obama i Romney, els candidats a les eleccions presidencials nord-americanes del 6 de novembre.
En un article a The Boston Glo- be, l’exsotssecretari d’Estat Nicholas Burns subratlla que “l’èxit de la diplomàcia en els nivells més alts requereix de vegades que s’obrin portes de sortida per a l’adversari. Així pot salvar la cara i s’eviten nous conflictes”. Burns al·ludeix a l’oferta de Kennedy a Khrusxov, el 1962, de reti-
rar els míssils nord-americans de Turquia a canvi de la retirada dels míssils de Cuba.
Allison, de Harvard, destaca la solució imaginativa que Kennedy va trobar, i que eludia el dilema entre atacar o tolerar la presència d’armes nuclears a Cuba. “La proposta que va inventar i va acabar servint per resoldre la crisi no era la seva opció preferida, però era molt millor que les altres dues, que eren inacceptables”, assenyala.
Kennedy va prometre en públic que no envairia Cuba si l’URSS retirava els míssils, va amenaçar en privat d’envair Cuba si Khrusxov rebutjava l’acord i va oferir un pacte secret per retirar els míssils de Turquia.
La resolució de la crisi ha quedat com un exemple per a negociacions de tota índole. Allison se centra en l’Iran. I creu que davant de dues opcions dolentes –resignar-se a l’Iran nuclear o començar una guerra– seria necessària una tercera via kennediana, “inventar una cosa que, si avui es publiqués als diaris, diries: ‘Oh, no!’. Ningú ho acceptaria”.