Un minut per a la mitjanit
El dimarts 16 d’octubre del 1962 poc després de les 8 del matí, J.F. Kennedy, encara en pijama, va ser informat pel conseller de Seguretat McGeorge Bundy que un avió U-2 havia fotografiat míssils soviètics a Cuba. Començaven tretze dies en què la guerra atòmica va estar més a prop que mai. El 1947 el Butlletí de Cientí
fics Atòmics de Chicago va crear el Rellotge de l’Apocalipsi ( Doomsday Clock). Per donar la sensació de perill imminent van fixar la minutera a set minuts de la mitjanit, llindar simbòlic de la destrucció total. Durant la guerra freda el seu tic-tac figurat va ser l’ominosa icona del perill nuclear. Va marcar les 23.43 el 1991 quan les superpotències van firmar els tractats de reducció d’armes. El 1953 després de sengles assajos nuclears dels Estats Units i l’URSS va arribar a dos minuts de l’hora final.
El ritme febril de la crisi dels míssils va impedir de moure el rellotge que marcava les 23.53. L’any 2008 el periodista Michael Dobbs va fixar retrospectivament l’hora d’aquells dies dramàtics al seu llibre One mi
nute to midnight. El 2002 Robert McNamara, secretari de Defensa el 1962, va expressar la mateixa opinió a l’Havana, en un seminari al qual va assistir Fidel Castro.
A les 11.45 del dia 16, Kennedy va demanar al comitè executiu del Consell de Seguretat Nacional (ExConn) que li fes una recomanació. Per a McNamara va ser el moment crucial: “Si Kennedy no hagués posposat la presa de decisions, hauríem entrat en guerra aquell mateix dia”. L’ExConn ignorava que les ogives nuclears eren ja a Cuba, 162 d’operatives.
Kennedy estava obsessionat per evitar que els bel·licistes l’empenyessin a la guerra tal com va succeir a la Primera Guerra Mundial, segons refereix B.W. Tuchman al seu llibre
Los cañones de agosto, que el mateix Kennedy acabava de llegir. Per al president els falcons del Pentàgon van ser un enemic tan perillós com els soviètics. El dia 21 l’ExConn va fer la seva recomanació: bloqueig o atac immediat. Kennedy va optar pel bloqueig, que va anunciar en un missatge televisat a les 19.00 hores del dia 22.
Per a l’ambaixador soviètic a Washington A. Dobrynin el mo-
McNamara, secretari de Defensa, va reconèixer que la guerra nuclear es va evitar per “pura sort”
ment de més risc –retransmès per televisió i dramatitzat a la pel·lícula de Kevin Costner Tret
ze dies– va ser el 24 quan un petrolier va traspassar la línia de bloqueig. Per primera vegada en la seva història EUA havia decretat l’alerta màxima abans de la guerra.
McNamara en canvi creia que el punt crític va arribar el 27 amb diversos incidents que podien haver iniciat la guerra: el missatge de Castro a Khrusxov que segons el líder soviètic l’instava a utilitzar les armes nuclears; l’abatiment d’un U-2 a Cuba i els trets de la Navy que forçaven a emergir un submarí nuclear soviètic. Dobbs revela que un U-2 extraviat va violar àmpliament l’espai aeri soviètic. Segons McNamara, davant el silenci de Moscou –el telèfon vermell va néixer després de la crisi– l’ExConn va recomanar un atac el dia 29.
En presència de Castro, McNamara va dir que “es va evitar la guerra nuclear per la mínima. Pura sort. La principal lliçó va ser que cal posar-se en el lloc de l’altre per entendre com pot reaccionar. No s’ha d’acorralar l’enemic sense deixar-li sortida. La guerra en un món nuclear és incontrolable i perillosa, i els errors humans, inevitables”.
Cinquanta anys després, mentre l’Orient Mitjà bull, convé recordar que la crisi econòmica no és l’única amenaça al benestar. Fa un temps que el Doomsday Clock valora també canvis climàtics i avenços científics. Des del mes de gener marca les 23.55 h.