Quan Bobby es va fer gran
Tot i les dotzenes de llibres publicats sobre això, amb molt diverses versions sobre el que va passar, transcorreguts 50 anys els fets per si mateixos estan bastant clars. La primaveraestiu del 1962, per les raons que fos, la Unió Soviètica va decidir instal·lar míssils amb cap nuclear a l’illa de Cuba.
El dia 16 d’octubre, el president Kennedy va ser informat d’aquest fet. Durant els següents dotze dies el món va estar a un pas de la conflagració nuclear no en una, sinó en unes quantes ocasions. Després d’hores i dies de discussions, el Govern de Washington va decidir imposar un bloqueig o quarantena als vaixells soviètics amb destinació a Cuba i va comminar Moscou a desmantellar les instal·lacions nuclears que tenia a Cuba. La versió oficial va ser que el primer ministre Khrusxov, davant el risc de guerra evident, va decidir girar cua. Més tard es van saber els veritables termes del compromís: a canvi de retirar els coets de Cuba, l’OTAN retira- ria mesos més tard uns míssils obsolets que tenia instal·lats a Turquia i, el que és molt més transcendental, Washington es va comprometre a no envair Cuba, permetent, per tant, la perpetuació en el poder del règim castrista. Segons el parer d’alguns autors de teories conspiradores sobre el que va passar tretze mesos més tard a Dallas, aquestes garanties acabarien costant-li la vida a Kennedy.
Escarmentat pel fracàs de Bahía Cochinos, quan es va deixar convèncer per la CIA i la Junta de Caps d’Estat Major que l’operació d’abril del 1961 seria un èxit, Kennedy no va deixar en aquesta ocasió res a l’atzar. Va constituir un grup de treball denominat ExComm –per les sigles en anglès de comitè executiu– que es va reunir clandestinament a la Casa Blanca, analitzant pros i contres de cada opció, militar, no cal dir-ho.
Componien l’ExComm una dotzena de personalitats, bàsicament ministres, funcionaris actuals i anteriors del Departament d’Estat (Exteriors), militars d’alta graduació i directors d’agències com la CIA. La figura de moderador en aquestes reunions va correspondre a la persona de més confiança del president, el seu germà Bobby. Tot i que aleshores encara no havia fet els 37 anys no es va tallar ni un pèl a l’hora de demanar explicacions, subratllar contradiccions, escorcollar situacions i analitzar possibles conseqüències
El germà del president dels EUA no es tallava ni un pèl a les reunions secretes de l’ExComm
de cada acció que es decidís, al marge de les entrevistes que va tenir amb l’ambaixador de l’URSS a Washington, Anatoli Dobrinin, en les quals els dos van actuar com a missatgers dels respectius patrons.
Sens dubte, l’última decisió va correspondre al president Kennedy, però si hi va haver una persona crucial per evitar que l’exèrcit de l’aire dels Estats Units sumís Cuba en un infern de coets i bombes, un precedent més que probable d’una conflagració nuclear, va ser el jove Bobby, secundat pel Senyor Eficiència, el secretari de Defensa Robert Strange McNamara. La majoria de l’ExComm estava a favor del bombardeig i la invasió. Quan tot va acabar i el món saludava amb un sospir el moment històric més brillant de l’administració Kennedy, el president, en una mostra de l’humor negre que el caracteritzava i en al·lusió al teatre de Washington on va ser assassinat el president Lincoln, li va comentar al seu germà: “Bobby, crec que avui hauríem d’anar al teatre Ford”. A què el seu germà li va contestar: “Si tu hi vas, jo vinc amb tu”.
Deixeu-me acabar amb una anècdota personal. A l’escola de la meva Saragossa natal, un d’aquells dies ens van baixar a tots els infants de la classe a la capella per resar per la humanitat en perill. Si havíem de morir tots incinerats –teníem a prop una base nord-americana–, que almenys ho féssim en gràcia de Déu... A veure qui es pot oblidar d’això!