A l’esquena de Fidel Castro
El líder cubà es va sentir traït pel pacte que Washington i Moscou van subscriure sense consultar-l’hi
Cuba es va envalentir amb la crisi dels míssils. Continua envalentida, tot i que arruïnada. I continua en la guerra freda; fora del temps de la resta del planeta i ja sense més influència geopolítica de la que li proporcionen els seus metges en “missió internacionalista” o els vots que arrossega a l’Assemblea General de Nacions Unides, però amb la mateixa retòrica antiimperialista de fa cinquanta anys i en lluna de mel de segones núpcies amb el vell amic rus.
Feia menys de quatre anys que la revolució cubana havia triomfat, i 16 mesos des de la humiliació de Washington, i en especial de la CIA, en la invasió fallida a Playa Girón (Bahía Cochinos). Fidel Castro tenia 36 anys. Ell i la seva gent sentien, i en gran manera tenien, un protagonisme desproporcionat respecte a les mesures de l’illa. Era David encertant amb les seves pedrades el cap de Goliat, per a delit de les esquerres de tot el món.
La crisi d’octubre del 1962, a més de terroritzar la població cubana que va viure de prop els fets, va consolidar la fama de la petita nació en l’escena internacional i va acabar d’envanir el seu líder. També va reafirmar els seus súb- dits. “Els nostres dirigents ens van ficar al cap que som collonuts; els millors del món”, comenta un conegut periodista local.
Va ser en els dies crítics de fa mig segle quan Fidel Castro va deixar definitivament de comportar-se com el mandatari d’un país modest per passar a actuar i expressar-se com si governés una gran potència i les seves accions i opinions poguessin canviar el rumb de la humanitat.
El 26 d’octubre del 1962, mentre Nikita Khrusxov negociava amb els Kennedy una sortida a la
Cuba té una nova aliança amb Rússia i manté l’enfrontament amb els Estats Units
crisi dels míssils a l’esquena de l’Havana, Fidel Castro va proposar a Moscou un atac nuclear contra els EUA si el Pentàgon ordenava envair l’illa: “L’agressivitat dels imperialistes els fa extremadament perillosos, i si ells se les componen per dur a terme una invasió de Cuba, aquest seria el moment per eliminar aquest perill per sempre, en un acte de la més legítima autodefensa. Per dura i terrible que sigui la solució, no n’hi hauria cap altra”, va escriure el cubà al soviètic.
Quan va conèixer pels mitjans el pacte a què havien arribat el dia 28 la Casa Blanca i el Kremlin, Fidel Castro es va sentir utilitzat i traït, i va treure al carrer el personal per protestar contra la retirada dels míssils de territori cubà: “Nikita, mariquita, lo que se da no se quita”, era la consigna més repetida.
Les divergències sobre la gestió de la crisi van refredar la relació bilateral. Però l’ajuda soviètica, imprescindible per contrarestar l’embargament dels EUA, va continuar fluint. El juny del 63 els aliats van fer les paus durant una visita de Castro a Moscou.
El final de l’URSS el 1991 va enfonsar Cuba i òbviament va espatllar l’amistat mútua, que es va anar reconstruint a partir de l’any 2000 amb alguns alts i baixos. Sobre bases més pragmàtiques, entre elles l’interès de Moscou a tenir un pont cap a Llatinoamèrica, Raúl Castro i Dmitri Medvédev van segellar fa quatre anys una nova aliança en la qual, però, sempre s’evoquen “els vells llaços”.
Pel que fa a les relacions entre l’Havana i Washington, sense novetat al front.