La millor defensa és gastar més?
L’aliança Atlàntica demana als membres més contribució en temps de crisi econòmica
En temps de crisi a Europa, l’OTAN demana als aliats més contribució, més recursos, més diners en definitiva. Els Estats Units es queixen –i no és la primera vegada– que cada vegada aporten més i la resta de socis aporten menys. La llarga missió a l’Afganistan és un exemple assenyalat pel secretari de Defensa, Leon Panetta, i la campanya de Líbia l’any passat, que l’Aliança Atlàntica considera un èxit, ha suposat una sobrecàrrega per als EUA, segons entén Washington.
El secretari general Anders Fogh Rasmussen, obria dimarts a Brussel·les la reunió de ministres dels països membres dient que “l’OTAN necessita continuar invertint en defensa, no hi ha alternativa. Reconeixem que pot ser dur trobar recursos mentre les nacions estan fent els passos necessaris per reduir els seus dèficits i deutes, però no hem d’oblidar que la seguretat és el fonament de la prosperitat”.
Els funcionaris de l’OTAN a Brussel·les tenien preparat un missatge públic (en una organització que no es caracteritza per la seva transparència) reflectint els laments dels Estats Units. “L’operació de Líbia va ser dirigida políticament pels europeus, però les despeses, el combustible, els experts..., els van pagar els Estats Units”, van dir. I van mostrar els números. El 1991, els EUA van aportar el 63% del pressupost i els europeus, el 37%. El 2011, la relació era del 77% al 22%.
Des de l’última ampliació, el 2009, l’Aliança té 28 membres. La majoria –inclosos els EUA– han reduït el pressupost de Defensa; alguns d’ells estan en franca crisi i els més nous (Albània, Croàcia, Romania, Bulgària...) no estan en condicions de fer esforços. Així, en l’última cimera de l’OTAN, el maig passat a Chicago, el secretari general va plantejar un projecte per repartir i compartir despeses anomenat Smart Defense (“defensa intel·ligent”). Es tracta d’un pla d’aquí al 2020 segons el qual, en paraules de Rasmussen, “un país gastarà els diners intel·ligentment”. Hi ha 24 programes, i entre ells no en falta un de relatiu al subministrament compartit de combustible: a Líbia, eren els avions cisterna dels EUA els que proveïen en vol els caçabombarders aliats. En paral·lel a aquests plans hi ha el sistema antimíssils BMD, en el qual Espanya participarà allotjant des del 2014 quatre destructors nordamericans equipats amb radars i míssils a la base de Rota.
El que Rasmussen ha plantejat com a solució pot suposar, però, un embolic considerable. No només cal veure quines capacitats pot aportar cada país, sinó qui les farà servir i com. L’especialització és mala sortida, ja que obligaria els països a desviar recursos en benefici del comú, per sobre de les necessitats pròpies. De manera que el primer problema, assenyalava el ministre espanyol de Defensa, Pedro Morenés, “és posar-se d’acord en què és indiscutible i quins països es posen d’acord i contribueixen a un estalvi substancial”. No tindria sentit “si no podem utilitzar per al nostre propi ús les capacitats a les quals hem contribuït”.
D’altra banda, optimitzar recursos és el racional. A la campanya líbia, alguna força aèria es va trobar que se li acabava la munició però no podia fer servir la del veí. Però, segons un oficial del quarter general de l’OTAN, el procés d’estandardització és una cosa “molt complicada”.
En tot això tindrà molt a veure la indústria militar. Justament coincidint amb la cita de Brussel·les fracassava dimecres la fusió del consorci europeu EADS, format per França, Alemanya i Espanya (5,5%) i el britànic BAE Systems.
Rasmussen va dir: “No he vist cap desacord a utilitzar els nostres recursos raonablement”, però també va reconèixer que “no hi ha decisions concretes avui dia”. Segons un altre funcionari de l’Aliança, “l’objectiu és que els membres dediquin a defensa el 2% del seu PIB, però no esperem que això s’aconsegueixi”. A excepció dels EUA i el Regne Unit (i Grècia i França fins fa poc), ningú no ho fa.
Cap membre no està per alegries. Romania, que instal·larà míssils de l’escut BMD, ha de renovar la seva força aèria de marca soviètica. Aquesta setmana es
El 2011 els Estats Units van aportar el 77% del pressupost de l’OTAN i els països europeus, el 22%
va tancar per fi el tracte pel qual comprarà a Portugal entre nou i vint F-16 de segona mà. L’assumpte es va allargar durant mesos per pressions des de la Comissió Europea –i dels fabricants europeus– perquè Romania acceptés una oferta pública de manera que entressin en joc el Saab Gripen suec i el caríssim Eurofighter. La solució Smart Defense: Romania podrà compartir els F-16 amb Bulgària.