Refugiats contra Alemanya
Marxa sense precedents fins al centre de Berlín de milers d’immigrants i asilats que se senten maltractats
Al’Oranienplatz del barri berlinès de Kreuzberg acaba d’arribar una marxa de refugiats. Durant un mes han recorregut Alemanya a peu, des de Würzburg fins a Berlín, 600 quilòmetres, per protestar per les condicions a què estan sotmesos. Joves solidaris locals i refugiats paren tendes de campanya. Es cuina menjar calent. Els immigrants i refugiats són els herois anònims de l’Europa actual. La seva marxa de protesta a Alemanya és il·legal i no té precedents.
Amb 18 anys Baixirol·laj Safi se’n va anar de l’Afganistan cap a Grècia. L’acompanyava el seu germà de nou anys. “La vida a Grècia s’ha fet impossible”, explica. Els emigrants no s’atreveixen a sortir de casa per por de ser atacats per feixistes i policies que treballen a l’uníson, assegura. Un dia, un grup va perseguir el seu germà que tornava de l’escola, el van tombar i li van trencar un braç. “Jo vaig ser colpejat diverses vegades, un amic va ser atropellat per una moto i una altra va tornar per passar-li per sobre. Va morir dues hores després”.
Baixirol·laj i el seu germà van estar-se sis setmanes a la presó per il·legals, els van fer firmar un paper i els van lliurar a la porta de la presó a un grup que esperava en un cotxe. Van resultar ser segrestadors. Nou dies després van aconseguir escapar-se, van denunciar el fet a la policia, però van tornar a empresonar-los durant dotze dies. “Últimament he pensat en el suïcidi”, diu el jove afganès, que ha aconseguit arribar a Alemanya. El suïcidi no és estrany. A començaments d’any es va suïcidar el refugiat Mohamad Rajsepar i el 4 de setembre va ser el jove iranià de 27 anys, Samir Haiximi. Feia deu mesos que era a Alemanya i encara no li havien fet l’entrevista, requisit per assolir l’estatut de refugiat.
Més que estatut es tracta d’un infern. El refugiat té prohibit buscar feina i està condemnat a viure de l’assistència social, 300 eu- ros al mes que en molts casos es queden en 40 euros i la resta són xecs canviables per menjar en un establiment concret, explica Bernard, camerunès de 28 anys i que fa un any que és a Alemanya. Els primers tres mesos es passen en una residència d’acollida. En acabat, després de l’anomenada entrevista, passes a una altra residència que és com una espècie de llimbs. No es pot abandonar el districte d’assignació sense permís, ni pernoctar fora de la residència. “La nostra és per a 300 persones i en som 700, hi ha una sola dutxa per a tothom i un ambient estressant perquè en qualsevol moment et poden deportar, ve la policia a emportarse algú per força a la nit, sents crits... La policia et diu: ‘Torna al teu país aquí no et necessitem’”.
Moltes residències són camps enmig del bosc o en zones rurals aïllades. “Sortir a passejar pel poble significa enfrontar-se constantment als controls policials”, explica Bernard. “Els agents et coneixen perfectament, però és una forma de pressió psicològica. Una vegada un d’ells em va dir, ‘és millor que no sortiu perquè quan hi ha massa negres fora embruteu el carrer’. Els neonazis?, t’insulten i et tiren pedres. A l’hospital no s’ocupen de tu. Amb els funcionaris, si parles anglès et diuen, ‘parli alemany, no l’entenc’, però no tenim possibilitat d’estudiar alemany perquè no tenim llibertat de circulació”, explica el camerunès, que parla tres llengües europees i tres més del seu país.
De la residència de Bernard una trentena s’han afegit a la marxa de protesta. “És una transgressió perquè no te’n pots absentar així, però de moment no hi ha hagut detencions ni represàlies. Qui no s’arrisca no canvia res”, diu.
“Demanem l’abolició de la prohibició d’abandonar la residència assignada, poder treballar i accedir a cursos d’alemany, l’acceleració dels procediments d’asil, permisos de residència, que la policia deixi de practicar controls racistes selectius, que tanquin els camps per a refugiats aïllats als boscos i l’abolició de les deportacions”. També hi ha solidaritats. “Sempre hi ha una minoria que ens dóna suport. A Potsdam una dona ens va portar flors. Una altra ens va donar aigua, alguns han aplaudit quan passàvem...”.