El Ronald Reagan britànic
Boris Johnson, alcalde de Londres, amenaça de prendre-li a David Cameron el lideratge ‘tory’
EMPATIA El seu optimisme, vivesa i oratòria impecable arriben als votants de tots els partits IMMUNE A Boris li rellisquen les acusacions d’adúlter i assetjador sexual a la feina
L’ambició i la seguretat en si mateix mai no han estat un problema per a l’alcalde de Londres, Boris Johnson. Nascut accidentalment a Nova York perquè hi vivien els seus pares als anys seixanta, va tenir la possibilitat d’escollir entre la nacionalitat nordamericana i la britànica, i diu la llegenda que va triar la segona nacionalitat perquè, ja de jove, li va semblar “més factible” convertir-se en primer ministre del Regne Unit que no en president dels Estats Units d’Amèrica.
Johnson, de 48 anys, és el Ronald Reagan de la política d’aquest país, aquesta singular mena de personatge que connecta amb els votants i fa riure la gent, que sembla natural, que no se sent incòmode en cap circumstància, que els escàndols se li’n fumen, capaç de defensar amb un somriure les idees conservadores més radicals, sense que ningú no s’ofengui. Producte típic de l’exclusiu col·legi d’Eton i l’elitista Universitat d’Oxford, aconsegueix traspassar les barreres de classe d’una manera que no pot fer-ho el primer ministre David Cameron. I, sobretot, amb la seva tofa de cabells blancs i el seu particular sentit de l’humor, torna boges les dones.
Amb els conservadors a deu punts dels laboristes a les enquestes, i la perspectiva bastant real que Cameron pagui el preu de la crisi igual que ho han fet Sarkozy, Berlusconi, Rodríguez Zapatero i altres líders que s’han sotmès al judici de les urnes després de castigar la gent a còpia de retallades, Johnson és percebut per diputats tories i mecenes de la dreta com l’única possible salvació, com l’arma secreta per canviar el curs de la història.
Igual que Madonna, l’alcalde de la capital és conegut sense necessitat que se n’esmenti el cognom. Quan es diu la paraula Boris, no hi ha cap dubte de qui s’està parlant. I, igual que Homer Simpson, és reconegut pel perfil. Dos avantatges importantíssims per a un polític, sobretot en l’actual clima de desconfiança, descontentament i embafament amb tots els que prenen decisions impopulars des de posicions de privilegi.
Magnètic, optimista i cosmopolita, Boris fa en la política britànica el paper de Rigoletto, el bufó a la cort de David Cameron. La formació clàssica –domina el grec i el llatí– se li nota en una oratòria ciceroniana immaculada. Els seus discursos estan construïts impecablement. Els seus acudits fan petar de riure ja sigui una audiència d’empresaris preocupats per la crisi, de militants tories en el recent congrés conservador de Birmingham, o de seixanta mil londinencs de totes les classes socials i tots els partits reunits al Hyde Park per celebrar el començament dels Jocs Olímpics.
Ningú més que Boris, un don Joan en tota regla, és capaç que li rellisquin les seves nombroses infidelitats matrimonials (la seva dona té una tolerància poc comuna), de no quedar tocat per les denúncies d’assetjament sexual i llenguatge groller formulades per dones amb les quals ha treballat al mateix Ajuntament, o per quedar-se penjat d’un cable en un acte al Victoria Park de Lon- dres, i passar-se deu minuts en el buit fent ganyotes i fent onejar una bandereta de la Union Jack. Si li hagués passat a Cameron, al líder laborista Ed Miliband, a Obama o a Romney, a Rajoy o Rubalcaba, una situació tan ridícula hauria significat probablement la defunció de les seves carreres polítiques.
David Cameron –el pessimisme realista del qual no pot competir amb la vivesa i la sorna de l’alcalde– el veu sens dubte com una amenaça, i més encara després de l’èxit dels Jocs (que ha aconseguit que se li atribueixi a ell) i la seva intervenció en la conferència conservadora, més divertida i més brillant. La pregunta del milió és si el mateix Boris vol a hores d’ara acomplir aquella ambició juvenil de convertir-se en líder britànic, una vegada descartada l’opció de ser president dels Estats Units. La resposta és que probablement sí, malgrat que no es va cobrir precisament de glòria en el seu pas per la Cambra dels Comuns com a diputat per Henley entre el 2001 i el 2008. Ell mateix ha confessat que la feina l’avorria i que només acudia a les sessions molt de tant en tant.
Per això necessitaria superar uns quants obstacles gens menyspreables. El primer és que les pròximes eleccions generals són previstes per al 2015, mentre que el seu mandat com a alcalde acaba el 2016, i ha promès que no abandonarà abans el càrrec. El segon és que, per ser primer ministre, cal ocupar un escó als Comuns (ja s’especula amb tres o quatre circumscripcions fàcils en què els titulars li obririen pas si cal). I el tercer és que els cortesans i aparents delfins gairebé mai no arriben al tron, com va ser el cas de Michael Heseltine després de la caiguda de Thatcher o de Michael Portillo quan va acabar el regnat de John Major.
Els seus crítics diuen que és massa frívol i no té fusta de primer ministre, perquè una cosa és ser responsable del transport, l’habitatge i la policia a Londres, i una altra de molt diferent haver de prendre decisions impopulars sobre sanitat i educació. Que una cosa és que el bufó de la cort expliqui acudits, i una altra que tingui el dit al botó nuclear. Però Boris, igual que Mourinho, se sent especial, es considera un nou Churchill o un nou Disraeli.