La por mai no és moderna
La por sorgeix sempre de la feblesa. Té por qui tem perdre el que té i no té por el que res no ha de perdre. Ja ho deia el Manifest comunista quan acabava proclamant que “els proletaris no poden perdre més que llurs cadenes i tenen, en canvi, un món per guanyar”. La por és per tant el principal generador de les actituds a la defensiva, com ara les dels contraris que es dugui a la pràctica la iniciativa democràtica aprovada pel Parlament perquè els ciutadans de Catalunya puguin decidir lliurement el seu futur col·lectiu.
El que més ha irritat al Madrid oficial de la iniciativa catalana és el fet que està aixecant simpaties en sectors que no pertanyen al món nacionalista i en bona part de la premsa internacional. Probablement l’èxit de la iniciativa rau a presentar el dret a decidir dels catalans no tant com una reivindicació nacional, sinó com una aspiració democràtica. Però és probable que també hi hagi contribuït l’oportunitat del moment europeu.
Europa travessa probablement la depressió més greu de les últimes dècades. La crisi economicofinancera està fent estralls, però el pitjor és l’angoixa psicològica que produeix l’absència d’alternatives. L’alternativa a les retallades són més retallades . I les retallades no són iguals a tot arreu, però des d’un punt de vista psicològic la constatació que no hi ha cap altre camí afecta per igual als grecs que als alemanys i als francesos que als espanyols. I sens dubte als catalans, que són dels ciutadans espanyols els que en pateixen més, però, precisament per això, la idea de la sobirania ha servit com a mínim per contrarestar aquesta fase tan pessimista, per alimen-
El projecte de futur dels contraris al dret a decidir és una Catalunya espantada i rendida davant les amenaces
tar la il·lusió o, almenys, per nodrir alguna esperança sobre el futur. El món catalanista, que porta la moderació i la prudència en el seu ADN, ha decidit rebel·lar-se contra la fatalitat, i així que reneix l’esperança, els que tenen por del que puguin decidir els catalans han optat per intentar matar qualsevol esperança. Si el 70% o el 80% dels catalans són partidaris del seu dret a decidir, el projecte de futur que els ofereixen els adversaris a aquest dret és una Catalunya que, espantada per les amenaces, es resigni, es conformi i es rendeixi . És una alternativa diferent, però molt més trista i tan poc atractiva que fora dels directament interessats només rep suports d’alguns mercenaris i cap cantautor.
El fenomen ho explica molt millor Daniel Innerarity a El futuro y sus enemigos (Paidós 2009), una obra en defensa de l’esperança política. Afirma el filòsof que la societat moderna és la societat de la decisió: “Les societats postradicionals obliguen a decidir qui som i com volem actuar, la qual cosa en un altre tipus de societats venia ja predecidit...” La gosadia potser no, però la modernitat sempre ha estat un ingredient fonamental del catalanisme.