L’eurocambra simpatitza amb Catalunya però tem la secessió
La crisi econòmica i la por d’un efecte en cadena minen els suports
La crisi, el temor d’un efecte en cadena i fins i tot la increïble por que esclati un conflicte armat. Motius d’allò més divers esgrimits a Brussel·les entre els qui desconfien de les aspiracions independentistes catalanes. D’altres, evoquen la democràcia i el respecte a la voluntat del poble com a raons per donar-los suport. Les demandes de més autonomia i millor tracte fiscal per part de Madrid tenen una àmplia simpatia entre la llarga llista de polítics, funcionaris i diplomàtics consultats. Aquesta afinitat sovint s’evapora quan s’evoca la independència, com s’aprecia al Parlament Europeu, la institució més política de la UE.
“Si hi hagués un procés de repressió incompatible amb Europa, tothom entendria que els catalans se separessin. Però no en el marc democràtic actual, en què Catalunya pot resoldre els seus problemes i expressar la seva identitat plenament”, opina l’eurodiputada portuguesa Ana Gomes, socialista, que tem que la independència de Catalunya provoqui “la implosió d’Espanya i de la UE”.
L’eurodiputat conservador Alain Lamassoure, procedent del País Basc francès, es pregunta “com convencerem els països del nord que facin esforços per Espanya, Grècia o França si els flamencs no volen pagar pels valons, el nord d’Itàlia pel sud...”. També al PP Europeu, l’alemany Elmar Brok (CDU) recorda que Espanya podria vetar l’adhesió de Catalunya encara que confia que “no s’arribi mai a aquesta situació”, ha dit a l’ACN, i recomana “negociar” amb Espanya. L’adhesió –destaca el francès Joseph Daul– “no és automàtica”. “La solució és en mans dels espanyols. Si després això té implicacions europees, es discutiran arribat el moment”, diu.
Més simpaties s’aprecien al grup liberal, al qual pertany Convergència. “Estic preocupat per com l’Administració espanyola llança amenaces contra els catalans”, apunta Graham Watson, escocès. “Si hi ha un problema, s’ha de resoldre democràticament, amb diàleg”. “És cert –afegeix– que segons els tractats europeus perquè qualsevol país s’adhereixi necessita l’acord de tots els que ja en són membres”. En el cas d’Escòcia, “estic segur que el Regne Unit no s’hi oposaria. I em sorprendria molt, com a altres europeus, que Madrid s’oposés a la sol·licitud d’ingrés de Catalunya”.
Entre els nacionalistes europeus, l’actitud és òbviament molt diferent. Per l’escocès Alyn Smith, “és ridícul suggerir que es frenarà l’ampliació interna de la Unió Europea mentre n’accepten l’externa”. Catalunya, diu la gal·lesa Jill Evans, “ja és a la UE. No puc veure com podria deixar fora de sobte la seva gent. (…) La UE hauria de preveure un procés per acomodar canvis als estats membres”.
Daniel Cohn-Bendit, líder de Verds, és poc amic dels nacionalismes però afirma que “si a Catalunya hi hagués una ratificació massiva a favor d’un Estat propi, la UE no tindria més remei que admetre-la. I punt. Però (…) el dia després de la independència, els catalans tindrien els mateixos problemes que el dia anterior”.