Euskadi conservadora
La crisi truca a lesportes de la comunitat més rica, que ha resistit quatre anys sense gairebé retallades El PNB torna amb dues idees: economia, economia, economia; concert, concert, concert
Divendres a la nit a Bilbao. Temps de tardor, amb aquesta insinuació freda del Cantàbric que convida sempre a l’ordre. Els ponts calatravescos sobre la ria, el passeig fluvial d’accent britànic i una nova economia on abans es carregaven i descarregaven contenidors rovellats. Londinencs edificis d’oficines a la vora esquerra del Nervión. L’acer poètic de les antigues drassanes Euskalduna i la genialitat nord-americana del Guggenheim. Un Canary Wharf en petit, encapçalat per la imponent torre d’Iberdrola. L’aliança de les forces de l’energia, de la cultura, del fora- lisme basquista i del vell capitalisme fordista en accelerada reconversió. La Bilbao Bizkaia Kutxa, amb nota de primera en el recent examen d’Oliver Wyman. I una mica més avall, el frontispici neoclàssic de la Universitat de Deusto, el més genuí centre de poder del País Basc. Els jesuïtes. A l’altre costat de la ria, la caserna de la Guàrdia Civil de Lasarte, fa anys atacada amb granades d’ETA. Hi havia rondes de vigilància dalt del turó i una nit els guàrdies, intrigats davant un cotxe mal aparcat, van sorprendre amb les seves llanternes un conseller del govern basc en flexió apassionada. Passejos per l’amor i la mort abans que ETA s’ensorrés i Euskadi comencés a ser una nació conservadora en el sentit més europeu i pacífic del terme.
–“Això de Catalunya és veritablement complicat. Sabem que l’onada ve de baix, de l’interior de la societat, i ens consta que Artur Mas està intentant conduir-la a un lloc on sigui possible la negociació política. No som davant un segon pla Ibarretxe, que, ens agradi o no, va ser una operació de gabinet. Això ho tenim clar. Però aquesta onada ve forta i veurem on pararà. Per a nosaltres ara el més important és la crisi econòmica i la defensa del concert en aquests anys complicats que s’apropen. La crisi també està trucant a la nostra porta...” Qui parla és un dirigent del Partit Nacionalista Basc que coneix molt bé els engranatges de Sabin Etxea, la seu central del vell partit a Bilbao. Un home atent, pausat i amb els peus a terra. Hermètic. La sentimentalitat dels bascos es mou per plecs que mai no estan a la vista. Ho vaig comprovar dissabte en una cafeteria situada davant el Guggenheim. Un grup de joves es va reunir a la plaça del museu i va aixecar un castell. Un modest castell de tres pisos, que una noia va coronar amb una senyera que duia nuada al coll. Al bar, amb fort accent euskaldun, algú va dir, secament: “Mira, ara treuen la seva bandera”. Arxiveu tota fantasia, catalans somniadors: la societat basca tendeix a contemplar la maror de Cata- lunya com si fos una tempesta solar al planeta Júpiter. Bé, no exagerem la fredor: com un embolic llunyà, amb bombolles d’excitació, davant el qual convé estar previnguts. Els únics que s’han pres molt a la valenta això de Catalunya han estat els esforçats dirigents del PP basc, Antonio Basagoiti i Iñaki Oiarzabal, seguint consignes del carrer Génova de Madrid, que té com a principal objectiu el manteniment de Galícia, peça clau per a Mariano Rajoy. El País Basc està en un altre moment.
Un moment que convida a la conservació. 2,1 milions d’habitants amb la renda
per càpita més alta d’Espanya en un moment d’atroç crisi econòmica a la Península Ibèrica. 31.288 euros per habitant, xifra un 34,5% superior a la mitjana espanyola. Demografia en declivi –Euskadi té pràcticament el mateix nombre d’habitants que fa 25 anys, amb la taxa de naixements més baixa de tot Espanya–, un envelliment progressiu i un baix percentatge d’immigrants (un 7% respecte del 12% de mitjana espanyola i el 15,7% de Catalunya). Es calcula que d’aquí deu anys, mig milió de bascos, aproximadament el 25% de la població, tindrà més de 65 anys. El percentatge d’atur (12%) és la meitat de la mitjana espanyola, pe-
Fora fantasies: Catalunya influeix poc en la campanya electoral basca (la processó va per dins) A final d’any, la política espanyola pot tenir tres vèrtexs: Madrid, Barcelona i Bilbao
rò la crisi està començant a perforar les defenses d’algunes de les indústries que han aconseguit resistir. Gamesa, per exemple, empresa líder al sector de l’energia eòlica, ja prepara un dur pla d’ajustos, ja que els dos últims dos anys pràcticament no ha venut ni un sol aerogenerador a Espanya. El mercat interior s’ha enfonsat i les exportacions a França i Alemanya comencen a flaquejar. Els sous, protegits per un sindicalisme fort i molt vinculat al nacionalisme (ELA i LAB) estan per sobre de la mitjana espanyola. Se superposen tres nivells d’administració: municipal, foral i autonòmica. Les tres diputacions, dipositàries de la hisenda foral i administradores del concert, són l’arquitrau de la nacionalitat: seva és la recaptació gaire bé des d’abans del general Zumalacárregui. Aquests tres nivells d’administració col·loquen el País Basc per davant de Catalunya en el nombre d’empleats públics per mil habitants: 52 respecte de 40 (el català és el percentatge més baix d’Espanya). El deute autonòmic representa el 10,5% del PIB regional (davant el greu 22% de Ca- talunya) i el lehendakari socialista Patxi López ha pogut arribar a les eleccions sense cap retallada cruenta als serveis públics. Els jubilats bascos no saben el que és el copagament. I el càlcul de la quota (mecanisme liquidació del concert) continua sent un dels secrets més ben guardats de les Espanyes. Estudis recents parlen de saldos fiscals positius de més de 1.800 milions durant els últims anys. L’engranatge de la quota, la màquina Enigma de la política espanyola, que s’ha de renovar cada cinc anys i en aquests moments es troba en prorroga. El País Basc té de facto una relació bilateral amb l’Estat espanyol, emparada per la disposició addicional primera de la Constitució. El País Basc i Navarra, tan a prop i tan lluny, són el clúster confederal d’Espanya.
Després de quatre anys a l’oposició, el PNB es presenta a les eleccions com a partit de gestió. Economia, economia, economia; concert, concert, concert, i unes gotes de sobiranisme. Atraurà el
La societat basca, amb molt poca natalitat i escassa immigració, està envellint
vot útil i pot deixar molt afeblit el PP basc, al seu torn afectat pel desgast del Govern Rajoy (la qual cosa explica el tall molt ideològic de la campanya de Basagoiti). Bildu pot ser la segona força. La seva gestió a l’ajuntament de Sant Sebastià i a la diputació de Gipuzkoa no és gai- re brillant, però els abertzales es continuen beneficiant de la pràctica desaparició d’ETA, i ara sumen el vot indignat. Els socialistes faran tot el possible per mantenir-se –López no ha retallat serveis– i si ho aconsegueixen, el PSOE podria intentar pactar un govern de coalició amb el PNB.
I en aquest punt és quan entra en escena Catalunya. Aquí, sí. Els Fets de Setem
bre porten el camí d’obrir una etapa de densa i tensa negociació política a Espanya amb tres vèrtexs: Madrid, Barcelona i Bilbao. Moncloa, Palau de la Generalitat, Sabin Etxea. (La suor freda a Ferraz és prou comprensible.) Un escenari ideal per als basquistes. Els biscaïns van inventar el mus, l’envit i tota aquesta manera de veure el món com un joc de cartes, que tant agrada a Madrid. Són hermètics. Són durs. A la taula són imbatibles.