Mig segle de la crisi dels míssils
AQUESTS dies es compleix mig segle de l’episodi més crític de la guerra freda, l’anomenada crisi dels míssils, que va enfrontar els Estats Units i l’URSS arran de la instal·lació de bases d’armament nuclear soviètic a Cuba, a molt poques milles de la superpotència que liderava el bloc occidental. Entre els dies 16 i 28 d’octubre del 1962, l’escalada de la tensió entre Washington i Moscou semblava acostar inexorablement el planeta a una tercera guerra mundial de conseqüències imprevisibles. La por d’un conflicte nuclear va assolir llavors el màxim nivell i el món va assistir, esglaiat, al pols diplomàtic i militar que van protagonitzar John F. Kennedy i Nikita Khrusxov amb la participació, en segon pla, de Fidel Castro, llavors líder flamant de la revolució cubana.
Van ser tot just tretze dies de missatges secrets i discursos públics en què els delicats equilibris sorgits després de la Segona Guerra Mundial van estar a punt de trencar-se. Nord-americans i soviètics van explorar frenèticament els límits del tauler de joc i, finalment, van saber reconduir la situació i obrir una etapa de distensió, simbolitzada en la creació, a partir de llavors, d’un canal de comunicació directe i urgent entre la Casa Blanca i el Kremlin, conegut popularment com el telèfon vermell.
La prudència de Kennedy i Khrusxov es va imposar finalment. Aquella crisi es va resoldre amb la retirada dels míssils de la terra cubana i la retirada també, al cap d’uns mesos, dels míssils que els Estats Units havien instal·lat a Turquia. Així mateix, el govern Kennedy –que el 1961 havia planificat i sufragat la invasió fracassada d’exiliats cubans a Bahía de Cochinos– es va comprometre a no envair l’illa.
Les coordenades polítiques, econòmiques i culturals del nostre present tenen poc a veure amb les de començaments dels anys seixanta. L’arribada a la presidència de Kennedy va suposar un gran canvi en l’estil de fer política i en el discurs sobre les relacions internacionals, un aire fresc que va connectar amb les noves generacions. No obstant això, la lògica de blocs de la guerra freda i l’amenaça nuclear modelaven les idees dominants i les actituds col·lectives. La crisi dels míssils va certificar que el risc d’un conflicte a gran escala no era una simple qüestió teòrica.
Avui, l’URSS ja no existeix, els Estats Units tenen el primer president afroamericà de la seva història i el principal repte de les democràcies occidentals ja no és el desafiament comunista sinó el terrorisme islamista, els estats fallits i les organitzacions extremistes que amenacen les llibertats fonamentals des de dins de la societat oberta. Vivim un món multipolar en el qual potències emergents –la Xina, l’Índia, Brasil i Sud-àfrica– disputen les velles hegemonies i la democràcia busca la seva expansió, com passa al nord de l’Àfrica i al món àrab. El futur dels recursos naturals i la seva gestió preocupa molt més que la possibilitat d’una guerra nuclear. La globalització de l’economia i de la comunicació xoca de manera evident amb els mecanismes clàssics de presa de decisions dels governs i això exigeix repensar els models de participació de la ciutadania. La crisi dels míssils remet, sens dubte, a un temps completament superat.
De tots els protagonistes d’aquells dies agitats d’octubre del 1962 només Castro continua prop del poder, aferrat a un món que ja no existeix. Com si el passat pogués perdurar eternament per decret.