El gran debat: segon assalt
El segon assalt del gran debat sobre les eleccions dels Estats Units, demà passat, abordarà la política exterior dels EUA, tema sobre el qual Romney va pronunciar fa dies un discurs dels pocs que ha dedicat a la qüestió. Encara que el tema pot haver suscitat un interès considerable a Europa, a Rússia i a la Xina, no ha estat així als Estats Units. A què obeeix aquesta falta d’interès? La situació econòmica eclipsa totes les altres qüestions. Però hi ha una altra raó, la creença general que sigui quin sigui el grau de vehemència de la retòrica feta servir, no hi ha gaire diferència entre el que Obama ha estat fent en aquest camp i el que Romney faria en cas de ser elegit.
Els dos candidats intenten subratllar en la seva propaganda electoral les grans diferències existents en els seus enfocaments i proven d’exagerar-les. Obama és acusat de mostrar una actitud conciliadora, poc convincent i vacil·lant. Romney, al seu torn, de ser temerari i inclinat a ficar els EUA en conflictes innecessaris, potser fins i tot en guerres. Obama ha estat considerat massa cautelós, de no ser prou enèrgic quan els interessos dels Estats Units es veuen amenaçats, sigui per la Xina, per l’Iran o per qualsevol altra instància.
Romney ha censurat la Xina molt durament, en especial en el terreny econòmic per manipular la seva moneda, etcètera. No obstant això, ja ha abaixat el to de la seva retòrica. En un acte de campanya en una localitat de l’Oest Mitjà, se li va pregar que no es mostrés excessivament dur amb els xinesos per la senzilla raó que la ciutat està desitjant atreure inversions per impulsar projectes locals.
Obama ha provat de reinicialitzar les relacions amb Rússia, sense èxit. Amb Obama (ha dit Romney) “nosaltres donem i Rússia obté”. Romney, d’altra ban- da, ha qualificat la Rússia de Putin d’amenaça per als Estats Units. No ha fet servir la paraula “enemic” (com argüeix Obama) però ha anomenat Rússia “el nostre enemic geopolític número u”. Tanmateix, cal preguntar-se, de nou: en cas de ser elegit, en quin sentit actuaria de manera diferent?
Romney ha mostrat poc interès en Europa. A més ha ficat la pota diverses vegades; per exemple quan va dir que Londres no estava preparat per als Jocs Olímpics (també Obama va incórrer en errors, com quan va tornar a Londres el bust de Chur- chill que era en un lloc preferent a la Casa Blanca). Obama s’ha mostrat cordial envers Europa, però cal precisar que això va passar abans que fos president, quan centenars de milers de persones l’aplaudien al seu pas pels carrers en les seves visites a ciutats europees. Des d’aleshores, ha mostrat un interès escàs cap a Europa i en les seves relacions amb el Vell Continent, que ha visitat molt poques vegades i en estades molt breus.
Sobre l’Orient Mitjà, Romney s’ha mostrat més amistós i cordial que Obama pel que fa a Israel (o, en tot cas, amb el seu Govern actual), però és poc probable que la seva política sigui diferent si arriba a la presidència. Ha criticat Obama per no donar un suport més enèrgic a l’oposició siriana, però això va ser fa un any. Actualment, quan els elements islamistes s’han fet més forts en el si de l’oposició siriana, és menys entusiasta en la seva petició de suport militar.
Romney mai no s’ha sentit especialment interessat en política exterior (tampoc de fet no s’hi sentia Obama) i per tant es dóna per fet que dependria dels seus assessors en grau considerable. Però qui són els seus assessors? Alguns són falcons reconeguts, com John Bolton, que va representar els Estats Units a l’ONU sota el mandat del president Bush. Però d’altres, com Robert Zoellick, president del Banc Mundial fins fa poc, és un home molt cautelós i no és precisament un aïllacionista o un conciliador, sinó el contrari de Bolton o Dan Senor, un altre falcó destacat… Es desconeix quin d’aquests dispars assessors –els uns realistes, els altres neoconservadors– escoltaria Romney en darrer terme. Cap president dels Estats Units durant els últims cent anys no s’ha sentit gaire interessat en la política exterior i alguns d’ells no hi estaven interessats en absolut. Però tots, al llarg del seu mandat, van haver de dedicar més temps i energies a la política exterior del que havien suposat.
Les diferències d’enfocament entre tots dos candidats són considerables pel que fa a una qüestió. Romney assignaria molts més diners a defensa que Obama, de fet més que el que demanés el Pentàgon. Però Romney també sap que la guerra a l’Afganistan s’ha convertit en una qüestió molt impopular als EUA i els seus plans de retirada d’aquest país no semblen diferir en absolut dels d’Obama. Romney, indubtablement, creu en uns Estats Units forts i sòlids i, a diferència d’Obama (durant el primer any de la seva presidència), no pronunciarà discursos disculpant-se pels errors de l’anterior política exterior dels EUA. Tanmateix, seria renuent a involucrar-se en nous compromisos militars. Així transcorre el debat i el terme geopolític s’ha posat molt de moda més de cent anys després que fos encunyat per primera cop. Però què significa? M’hi estendré en el meu pròxim article.