Catalana ingenuïtat

De vegades els catalans tenim alguna cosa de càndids, dit a la manera de Voltaire. Especialment ho som quan es tracta de remoure la història, sense mai recordar el component sísmic del moviment. De tots els episodis de l’heroica nacional, el més ingenu va ser el dels fets del Sis d’Octubre, quan Companys va declarar alegrement la república catalana pensant que la germandat ibèrica aniria a l’una. El que ens va caure va ser una repressió brutal, milers de detencions, tancament de diaris i una decapitació de tots els nostres dirigents. Els detinguts varen ser més de 5.000, entre ells tot el Govern català, la majoria d’alcaldes i regidors de Catalunya, líders sindicals, culturals, socials, empresarials, etc. El 36, quan foren alliberats, encara quedaven centenars de presos catalans a les presons i en els vaixells presó, com el famós Uruguai.

La candidesa d’aquell acte polític tan sobrecarregat de bones intencions com mancat d’intuïció política encara produeix una certa tendresa, si bé la història no l’escriuen els tendres.

L’envit català a Espanya que vivim actualment no pateix dels mateixos errors d’aquella època i, sens dubte, té alguns avantatges. El més important,

Molts catalans se sorprenen de l’ofensiva ultra espanyola que estem patint per terra, mar i aire

la impossibilitat que Espanya reaccioni per la via violenta, si Catalunya inicia el seu propi procés, no endebades pertànyer a l’euro té alguns bones servituds. A més, el moviment actual és enormement transversal, té com a eix aglutinant les classes mitjanes i no hi ha a l’escenari cap estigma revolucionari que desestabilitzi el procés.

Alhora, el lidera un polític que ha aconseguit una enorme credibilitat i els passos es fan de forma prudent i intel·ligent. En algun sentit, el que està passant és el calc invers de l’octubre del 34 i si bé cometrem molts errors, no seran els d’aquella època, la majoria de l’alçada d’un campanar. Tanmateix, en alguna cosa s’assembla la Catalunya de llavors a l’actual, i torna a ser en la ingenuïtat que destil·la davant la història. Tant aleshores com ara, molts catalans van pensar que n’hi havia prou amb voler-ho, i que la força de la raó empararia el procés. I si llavors la reacció va ser terrible, ara no ho serà menys, encara que sigui d’una altra naturalesa. Però lluny de pensar que Espanya no es trenca cada dia i menys fàcilment, molts se sorprenen de l’ofensiva ultra espanyola que estem patint per terra, mar i aire. És cert que es podia esperar menys piròmans i més bombers, i que la millor manera de seduir-nos no és clavant-nos plantofades. Però Espanya és com l’escorpí de la faula, que acaba ofegant-se perquè és incapaç de no picar la granota que el transporta pel llac. I ja saben qui és la granota. Així que no hauríem de sorprendre’ns de la reacció espanyola, sinó preparar-nos. Ho va dir el president Mas i ningú no ho recorda: en la capacitat de resistència està la clau del nostre èxit.