Més valentes i solidàries
Dijous al matí es va produir un d’aquells moments amables que de tant en tant s’obren camí enmig de la crispació creixent que produeix, i es produeix, davant dels esdeveniments que ens envolten i esdevenen notícia als mitjans de comunicació. A RAC1, en Jordi Basté entrevistava el portaveu del grup parlamentari del PP a Catalunya, Enric Millo, que ens va fer partícips d’una part de la seva història personal encomiable, tant pel gest com per haver estat tant ben viscuda: ha estat donant d’un ronyó a la seva dona, que requeria un trasplantament amb urgència.
Enmig de la conversa, el polític va informar que la majoria de les persones que fan el mateix que ell ha fet –és a dir, donar un òrgan del propi cos en vida– són dones; en un percentatge que voreja el 97% davant de només un 3% d’homes. Entrevistat i entrevistador van mostrar la seva sorpresa –l’un en directe i l’altre explicada– davant d’aquesta realitat i van relacionar la diferència entre sexes en termes de “més solidàries i més valentes”, enmig de la més absoluta estranyesa, incredulitat i interrogació en les seves veus.
No vaig pas entendre la seva perplexitat; de fet, a mi sí que em va sorprendre d’ells la poca capacitat de comprensió, en aquest aspecte, de la realitat que els envolta. Sí, ja ho sé que molts pensaran que és un mer detall i gens significatiu; però és precisament en els detalls i no pas en el discurs après que s’observa amb claredat la construcció del món i la percepció que en tenim.
Són les declaracions aberrants que no reproduiré i la violència directa –les unes i les altres presents habitualment i especialment cruentes aquesta setmana– però també aquests detalls el que denota no només quant ens queda per aprendre, sinó que poc que hem après. Tot això malgrat els avenços que s’han fet en el coneixement del que significa ser dona i ser home en la nostra societat, del perquè dels comportaments diferenciats entre sexes i de la discriminació de gènere.
Ambdós protagonistes de la història són persones amb un nivell educatiu solvent, són persones llegides –o, si més no, ho semblen– i per la seva feina –no ja per voluntat, sinó per obligació– no tenen altre remei que saber com és el món; fet que no els hauria de permetre, al segle XXI, continuar instal·lats en el genèric masculí.