Crisi d’il·lusions

Fa temps, la meva neboda em va preguntar què era la crisi. Ara sé què dir-li. La crisi és un cartell de “Liquidació per tancament”. La crisi és un comiat, una tristor.

Per necessitats econòmiques i per un excés d’il·lusió i esperança fa un any vam obrir Un Món Petit, un espai on poder trobar-se la família i passar una estona agradable prenent un cafè i jugant amb els nanos. Per necessitat d’escapar-nos de les fredes placetes d’hivern i buscar el caliu d’una companya amb qui xerrar i compartir vivències. Aquí hi hem posat molta energia, molta força, moltes ganes, però la gent del carrer no podem arreglar tot això si la gent amb més poder no ens dóna un cop de mà.

No em queixo de bancs ni diputats; em queden massa lluny. Em refereixo, en el meu cas, als propietaris de locals. Si ells no donen un cop de mà abaixant els preus o arribant a acords, com arreglarem aquest país?

Com el meu cas n’hi ha molts. Massa cartells de liquidació o de locals en lloguer. De què serveixen aquests cartells? A qui donen de menjar?

Ja sabem qui són els culpables però, en comptes de plorar, per què no intentem arreglar-ho? Si estem units, Catalunya té molta força. El dia de demà, quan jo segueixi al teu local pagant el lloguer baix que vam acordar durant la crisi, podràs sortir al carrer i veure que hem tirat endavant amb un somriure, perquè també ha estat gràcies a tu.