Sobre els unionistes
En aquest article defenso un criteri diametralment oposat al que sembla que va dominant per moments a la Generalitat. Què he de fer? Si ho publico, segons com vagin les coses, m’exposo que m’acusin –com moltes altres vegades– de derrotista, de mal patriota. Però l’hora és massa transcendent. El meu deure de català, la meva honradesa de publicista, és clar. Premo el botó d’un timbre. Entra una ordenança. Li dono les proves del meu article: Que es publiqui demà”. Text de Gaziel sota el títol “Apunts d’una nit inoblidable”, publicat a La Van
guardia el 9 d’octubre del 1934.
Són els espanyolistes d’Euskadi els unionistes de Catalunya? La pregunta no per retòrica deixa de ser obligada i necessària en aquesta hora de Catalunya i d’Espanya. No m’estendré sobre el que suposa a la meva terra basca ser estigmatitzat com a espanyolista, expressió avorrible per als que, sent bascos i espanyols, voldríem un basquisme amb la mateixa capacitat d’integració que ha mostrat el catalanisme, que sincerament admirem. Algun dia m’esplaiaré a explicar per què els que passem per ser persistents adversaris del nacionalisme basc trobem a Catalunya una redempció a la nostra culpa antipatriòtica. Avanço que les raons són tres: la primera, que el nacionalisme català i el catalanisme en general arrelen en un vastíssim patrimoni cultural i en una llengua accessible que permet una progressió cap al bilingüisme sense exclusions; la segona, que aquesta cultura s’ha sofisticat en mans de la burgesia que l’ha dotat d’una gran versatilitat expansiva, oposada a la doctrina de Sabino Arana, que preferia que morís l’euskara que el parlés un maqueto, i la tercera, que consisteix que a Catalunya el nacionalisme ha tingut un sentit moral i polític que ha ofegat les expressions terroristes que es perpetren en nom de la llibertat de la pàtria.
Per això, resultaria desolador que –com se sent i es llegeix– s’atribueixi la condició d’unionistes als que discrepen dins o fora de Catalunya amb el procés de secessió (concepte polisèmic que es concretarà en el seu moment), o desitgen –com a mi em passa– que romanguin els vincles d’unitat encara que per això calgui arribar a compondre alguns greus i recurrents greuges de doble origen, històric i actual. És veritat que hi ha espanyols que encaren el futur de Catalunya amb expressions de precipitat alarmisme; és igualment cert que no falten els que recorren als arguments de força o de por com si fossin de raó, i és reprotxable que es produeixin frivolitats i menysteniments irritants. Però aquestes categories d’errats –que creuen que serveixen a la causa d’Espanya quan en realitat l’obstaculitzen– no arriben, ni en nombre ni en qualitat, a un nivell representatiu. La majoria –encara que amb la mateixa i inversa fatiga que els catalans– són molt conscients d’aquesta situació tan delicada i desitgen un acord i una entesa, encara que conforme a criteris legals i democràtics.
Agafant la cita que encapçala aquest article –especialment en el que fa referència a l’honradesa del publicista– no puc sostreure’m de la inquietud de sentir i llegir que aquí i fora de Catalunya hi ha unionistes, concepte que remet a una doctrina –l’unionisme– vinculada a dos grans conflictes: la guerra de secessió dels Estats Units (1861-1865), en la qual els unionistes eren els del nord, i la terrible confrontació a Irlanda del Nord, en la qual els unionistes –i dins d’ells els lleialistes– representaven la defensa tancada de l’Acta d’Unió (1800) que va constituir el Regne Unit de la Gran Bretanya i Irlanda, de la qual es van esqueixar el 1922 els 26 comtats del sud, i es va crear així la República d’Irlanda. L’unionisme ir- landès s’enfrontava al republicanisme catòlic, igualment irlandès, tant per raons religioses com, en menor mesura però també, ètniques perquè està integrat per oriünds anglesos i escocesos davant l’estirp autòctona –ja molt matisada– dels republicans.
A Catalunya no hi ha un pensament únic sobre el seu futur; tampoc a la resta d’Espanya, on abunden els que s’estan instal·lant en la sempre inhòspita tercera Espanya a la qual es referia també Gaziel a Medita
cions en el desert (1946-1953) i que segons ell buscava la síntesi. Va escriure: “la tercera Espanya, no combatent sinó pacificadora i reconstructora, que només podria haver estat inspirada (no dirigida) per la consciència superior d’una intel·lectualitat viva i autèntica”. L’actual torna a ser un moment històric per a aquesta tercera Espanya si se li deixa escriure, parlar, dissentir, acordar, enllaçar, i no se l’estigmatitza com una excrescència unionista i, per tant, anticatalana.