Experiència Bolonya: de la idea inicial a la pràctica a les aules
Els professors adverteixen que sense recursos resulta complicat defensar el model
JOSEP MARIA MONTANER Professor d’Arquitectura UPC “La manca de recursos humans provoca que els departaments tinguin becaris i joves associats que ajuden a fer classes” FRANCESC BURGUET Professor de Periodisme UAB “No ha canviat gairebé res. Les coses que anaven bé no han millorat amb Bolonya, i les que anaven malament empitjoren” JOSEP CAPDEFERRO Professor de Dret UPF “Espanya va optar per fer graus de quatre anys i postgraus d’un, cosa que complica l’equiparació amb la resta d’Europa” MAGDA RIVERO Professora de Psicologia UB “No hi ha hagut una injecció de recursos per implantar el model, raó per la qual es requereix molt d’esforç del professorat” YOLANDA CESTEROS Professora de Química URV “L’avaluació continuada no és una novetat. La diferència és que ara a més de l’examen s’avalua també el camí” ENRIC MARTÍ Enginyeria informàtica UAB “Cal aguditzar l’enginy i fer les coses amb el mínim cost, fent servir mètodes com l’aprenentatge basat en problemes”
El pla Bolonya comença el tercer curs a la majoria d’universitats catalanes, o el quart a les més puntuals, i no ho fa en les millors circumstàncies. Els centres han hagut d’adaptar els seus programes d’estudis i aplicar les metodologies docents que el pla defensa amb els recursos congelats o retallats. La Vanguardia ha parlat amb professors de diferents universitats i titulacions per saber fins a quin punt el pla ha canviat el dia a dia a la universitat.
Les retallades compliquen una educació pràctica
“Bolonya ha comportat una reducció d’hores de teoria que s’ha d’equilibrar amb activitats pràctiques”, diu Josep Maria Montaner, catedràtic de Composició Arquitectònica de la Universitat Politècnica de Catalunya (UPC). Montaner explica que per fer classes pràctiques cal subdividir els grups de teoria, però que amb el mateix personal –i fins i tot menys– i en els mateixos espais de vegades no és possible dividir tant com caldria. De fet, si fem una comparació entre universitats veurem que la subdivisió no és sempre igual d’eficient: mentre que a Dret de la Universitat Pompeu Fabra (UPF) les classes teòriques són de 80 alumnes i els seminaris de 20, a Psicologia de la Universitat de Barcelona (UB) les teòriques són de 80 i les pràctiques de 40. Costa imaginar una classe pràctica amb un seguiment individualitzat eficient amb 40 alumnes.
Davant aquesta diferència, Josep Capdeferro, professor d’Història del Dret a la Pompeu Fabra, confessa que la UPF juga amb cert avantatge per tres raons. La primera, que el curs 2006-07 ja funcionaven amb un pla pilot de Bolonya, per al qual es va fer un petit augment del personal. Segona, que el professorat està molt estimulat. Tercera, que la universitat es va construir sabent molt bé la direcció que seguiria, per la qual cosa es van crear aules de seminari i aularis especials. Una cosa que contrasta amb l’experiència del professor d’Arquitectura Josep M. Montaner. “Pel que fa a infraestructures, la universitat havia mi- llorat molt, però des de fa dos o tres anys ha començat a empitjorar –explica Montaner–. Ara les europees, i fins i tot les sud-americanes, estan molt millor equipades”.
A aquesta realitat cal sumar la manca de recursos humans: “Cada setmana o cada quinze dies hi ha lliuraments, hi ha més activitats i treballs per corregir, i això genera una sensació de sobreexplotació del personal. Per això els departaments tenen becaris i joves associats que ajuden a investigar, a fer classes i a portar els grups de pràctiques”, confessa Josep M. Montaner. Menys crítica, Magda Rivero, professora de Psicologia Evolutiva i de l’Educació a la UB, opina que, encara que s’han fet avenços, se’n farien més amb les condicions adequades: “No hi ha hagut una injecció de recursos per implantar Bolonya i perquè tiri endavant aquest model amb una mínima qualitat es requereix molt esforç per part del professorat”.
Pel professor de Periodisme de la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB) Francesc Burguet no ha canviat gairebé res. “Les coses que anaven bé no han millorat amb Bolonya, i les que anaven malament empitjoren. S’han reduït un 15-20% les hores lectives, sí, però no s’ha compensat amb seminaris”. Burguet explica que la facultat necessitaria una refundació arquitectònica i que les infraestructures estan obsoletes, una cosa contraproduent en una facultat de comunicació. A més, critica l’actitud de certs professors que per no fer tres classes teòriques iguals el mateix dia feien una sola classe magistral a l’aula magna amb 250 estudiants, una cosa que aquest any s’ha deixat de fer després de rebre diverses queixes. I a això afegeix: “Em fa l’efecte que si algú fes una volta pels despatxos dels professors, molts que hi haurien de ser no hi són”.
Un seguiment personalitzat, però a mitges
El segon pilar del pla Bolonya és l’avaluació contínua. Si abans un crèdit corresponia a deu hores de docència passiva –anar a classe a escoltar–, ara un crèdit ECTS correspon a 25 hores globals, incloent la classe magistral. la feina pràctica a la universitat i els treballs que l’alumne fa pel seu compte. “L’examen final continua sent rellevant, és un 40-50% de la nota, –assegura Josep Capdeferro–, però els alumnes treballen durant tot el trimestre de forma regular. Montaner coincideix i raona que el fet que hi hagi més lliuraments fa que es posin notes més freqüentment.
“Jo ja havia estudiat amb aquesta organització, la diferència és que al final el que es valorava era l’examen”, compara Yolanda Cesteros, professora de Química a la Universitat Rovira i Virgili (URV). “Ara, en canvi, el que s’avalua és també el camí”. Malgrat aquest canvi, l’ideal d’avaluació contínua no se cenyeix únicament a corregir treballs, es necessiten hores de despatx i establir grups reduïts per poder dur a terme un seguiment real i proper del desenvolupament de l’alumne. És aquí on, de nou, les circumstàncies actuals ocasionen problemes. Francesc Burguet argumenta que si encarrega una crònica i després en vol comentar la correcció amb els alumnes un per un en temps de despatx –“necessari, ja que a primer de carrera és impossible que ho facin bé a la primera”–, només té temps de fer-ho amb vuit dels trenta alumnes del grup de pràctiques.
Tot i així, professors com Enric Martí, que imparteix classes d’Enginyeria Informàtica a la UAB, s’enfronten a la manca de recursos amb mètodes que es poden aplicar a grups grans. “L’important és aguditzar l’enginy per poder fer bé les coses amb el mínim cost –reflexiona Martí–. Un exemple seria l’aprenentatge basat en problemes: el professor proposa problemes que els estu- diants han de resoldre pel seu compte. Ells pregunten el que necessiten saber per resoldre’ls, i a partir de les seves preguntes es construeixen les classes teòriques, de manera que ells participen del procés. Si el grup és gran i no puc corregir els problemes de tots, els avaluo amb un examen, però el camí fins a arribar a ell és diferent”.
Martí reconeix que el tracte personal amb l’alumne no ha canviat gaire i en la seva explicació s’entreveu que l’avaluació contínua no s’ha materialitzat tal com es podia esperar. Una cosa que també deixa entreveure la professora de Psicologia Magda Rivero quan explica que els professors s’estan començant a coordinar per evitar els pics de feina que pateixen els alumnes: “Totes les assignatures tenen un recorregut i els estudiants poden passar tres setmanes sense lliurar res i que després se’ls acumulin en una sola setmana treballs, proves i exposicions”. Si aquests pics de feina es produeixen, l’avaluació contínua ho és només a mitges.
Apropar-se al mercat laboral, un objectiu en procés
Una altra de les intencions del pla Bolonya, i de les universitats en general, és apropar alumnes i empreses, amb la qual cosa es facilita el pas de l’aula al món laboral. “Cada vegada més els grans despatxos d’advocats vénen a pescar alumnes a la UPF”, reconeix Capdeferro. “Els alumnes
tenen ara més eines per resoldre problemes reals, són més prop d’un despatx, i des de tercer fan pràctiques i col·laboren amb empreses”. Enric Martí, d’altra banda, explica que des de fa 4 o 5 anys s’ha anat creant una extensa cartera de contactes amb empreses . “L’únic obstacle –apunta– és que quan oferim pràctiques a l’estranger, per exemple a empreses franceses, italianes o suïsses, queden places buides. Hi ha certa por d’anar-se’n i manca de mitjans econòmics per part dels estudiants”.
L’arribada del grau ha suposat en alguns casos, com en el de Química a la URV, que els convenis amb la indústria química de Tarragona s’hagin convertit en una cosa formalitzada gràcies a l’assignatura obligada de pràcti- ques externes, al mateix temps que continua sent possible fer el treball final de carrera en una empresa. En la mateixa línia, la facultat de Psicologia de la UB, segons explica Magda Rivero, ha incrementat les activitats formatives complementàries ideades per ajudar els alumnes en el procés d’inserció laboral (com abordar una entrevista, com preparar un currículum, conèixer les vies d’accés, els sistemes d’oposicions...). Malauradament, encara hi ha desavantatges per resoldre: “Que hi hagi estudiants de comunicació que no sàpiguen anglès és un desastre”, opina Francesc Burguet, que no entén com a la UAB l’anglès no és part dels plans i sí que ho és el castellà i el català, que “els haurien de portars apresos”.
Una de les crítiques que més es van sentir quan es va implantar Bolonya feia referència a la impossibilitat de combinar feina i estudis, una cosa que a universitats com la Pompeu Fabra passa –“considerem que el nostre estudiant ho és a temps complet”– i en d’altres, com la UAB, no tant. “Encara n’hi ha que treballen –explica Burguet–. Bolonya demana dedicació exclusiva, però, què li dius a una persona amb factures per pagar, sense accés a beques i en un context de crisi?”.
Quatre anys en lloc de tres, una disfunció no anecdòtica
Però si hi havia alguna gran raó per implantar el pla Bolonya aquesta era sens dubte que havia d’equiparar el sistema universitari espanyol amb el de la resta d’Europa. Les metodologies ja comentades, la creació dels crèdits ECTS i la diferenciació entre graus i màsters com les dues parts previstes de la carrera universitària havien de permetre una circulació d’estudiants més gran a escala europea.
En els tres últims anys, el nombre d’alumnes que han participat en programes d’intercanvi ha registrat un augment generalitzat (UB, de 893 alumnes durant el curs 2008-09 a 1.187 en el curs 2011-12; UPF, de 480 a 536; URV, de 328 a 412), amb l’excepció de la UAB, que s’ha mantingut (de 685 a 687). Pel professor Josep Capdeferro, que s’ocupa de gestionar els intercanvis a la seva facultat, el motiu que els programes funcionin millor no és Bolonya. “Espanya va optar per fer graus de quatre anys i postgraus d’un any, mentre que la resta de països de l’entorn va optar per graus de tres i postgraus de dos. Aquest és un obstacle important que complica les coses”. El professor d’Enginyeria Informàtica Enric Martí comparteix aquesta visió i explica que el fet que un enginyer espanyol necessiti un any més que un de suís o un d’holandès per poder exercir ens perjudica a l’hora d’equiparar-nos. “És una de les coses incomprensibles que passen en aquest país”, conclou.