Trumfes, xips i Kartoffeln
No es tracta de remuntar-se als inques i fer història, però és cert que la primera notícia de cultius de patates va arribar a oïda de l’home blanc al segle XVI. I va ser, esclar, mitjançant conquistadors hispans, descobridors d’aquesta exclusiva americana. Al cap d’un parell de centúries més, l’humil tubercle va constituir el debut de l’èxit d’imperialisme agrícola ianqui.
Per desgràcia, el meu record personal del subministrament de patates va associat a la infortunada tragèdia de la guerra incivil. Quan tenia 14 anys i uns quants més, com molts altres milers de conciutadans, passava molts dies engrossint cues per comprar trumfes i altres aliments.
La postguerra va trigar a recobrar la normalitat de provisions i va tornar l’exportació preferent de bones patates noves del Maresme a Anglaterra i països pròspers occidentals, mentre de la plana de Vic, de l’Empordà o de les comarques del sud, valencianes i aragoneses arribaven diàriament els trens atapeïts de viatgers que portaven sacs de patates i altres productes preuats de la terra.
Mirant enrere, la patata americana, que va recalar primer a Irlanda, va prendre carta de naturalesa al continent anteriorment a la presa de la Bastilla. A la influència de Benjamin Franklin, nomenat ministre d’Amèrica a França en temps de Lluís XVI i de Maria Antonieta, es pot atribuir la promoció socialaristocràtica del nou cultiu a la dolça França.
Frederic de Prússia va ser més expeditiu. En terres de cultiu berlineses, va enviar, manu militari, una divisió sencera de soldats a intensives tasques de plantació de potatoes americanes. Germanitzades i rebatejades amb el sonor nom de Kartofflen, aviat es va acreditar fins i tot com a substitutiu del pa en llars modestes. A França, l’art culinari de Brillat Savarin i deixebles va realçar el prestigi de la pomme de terre amb salses i receptes imaginatives. Però el gran negoci va ser posar en voga les patates fregides afegides al
“I és que no hi ha res com la nostra truita de patates!”, deien els diplomàtics comensals
sagrat ritu de l’aperitiu. Un business fabulós que van explotar les hostaleries anglosaxona i occidentals. Fins que la guerra de l’Iraq i consegüents polèmiques entre Villepin i els ambaixadors de Bush se les van heure a l’ONU. Va esclatar el conflicte i va seguir el boicot a les french fries avalades per gastrònoms del Nik Times i dels fabricants de xips, per a fortuna d’un Ferran Adrià genial i acabat de revelar.
Això no impedeix que, en austeres ambaixades hispanes, servissin abundants truites de patates. “No hi ha res com la nostra truita!”, aprovaven diplomàtics i fins comensals. A dir veritat, tenien l’OK de milions de turistes.