Un símbol trepitjat
L’Ajuntament de Barcelona va anunciar fa uns dies el seu propòsit d’invertir l’any que ve 5,1 milions d’euros en una reforma light del passeig de Gràcia. La notícia, que estava cantada des que Xavier Trias va accedir a l’alcaldia fa quinze mesos i des que el PP i CiU van incloure aquesta iniciativa al pacte per als pressupostos municipals del 2012, ha reobert, encara que molt tímidament, el debat sobre si està justificat o no, en un moment d’infinitat de demandes socials insatisfetes, gastar aquesta quantitat per arreglar un dels aparadors comercials i turístics més luxosos de la ciutat.
Més enllà de consideracions sobre quines han de ser les prioritats de l’administració, el cert és que aquesta nova intervenció no és més que un sobreesforç en una pràctica constant de l’Ajuntament de Barcelona. En els últims tres anys, sense anar més lluny, el Consistori ha desemborsat més de 150.000 euros únicament per reparar el paviment deteriorat del passeig de Gràcia, per reposar les rajoles desencaixades o trencades. En la reforma presentada per l’alcalde, la reposició dels panots Gaudí, juntament amb les obres d’accessibilitat, consumirà gairebé una tercera part del pressupost disponible.
El deteriorament del paviment ha estat una constant des que, el 1997, l’Ajuntament va decidir singularitzar les voreres del passeig adoptant les llosetes hexagonals que Gaudí va pensar el 1904 per a la casa Batlló, però que finalment van acabar decorant les habitacions de servei de la Pedrera. Escofet, l’empresa que va plasmar els dissenys del genial arquitecte modernista, és la mateixa que encara avui continua assortint aquest
El deteriorament del paviment del passeig de Gràcia es, des de fa 15 anys, un problema sense solució
mosaic hidràulic al senyorial passeig. És cert que la mida de les rajoles del passeig de Gràcia –més grans que les utilitzades als altres carrers de Barcelona– en dificulta l’encaix i n’escurça la vida. Però en absolut crec que la culpa que el fet que els panots Gaudí es trenquin amb facilitat pugui atribuir-se al producte, de la mateixa manera que resulta fins a cert punt ridícul continuar alimentant la llegenda urbana que hordes de turistes desaprensius es dediquen a espoliar aquest trepitjat símbol de la ciutat per emportar-se’l com a souvenir a casa seva (l’anècdota convertida en categoria). Hi ha raons més serioses que expliquen que aquest carrer tan principal presenti un aspecte millorable. Una no té solució: el passeig de Gràcia, com la Rambla, està sotmès a una forta pressió, a un ús tan intensiu que en dificulta la regeneració espontània. Una altra sí que podria tenir remei. En una artèria comercialment tan activa com aquesta, sempre hi ha algun local en obres. Resulta injustificable que als responsables d’aquestes obres no se’ls exigeixi una reparació més acurada dels desperfectes causats, que no se’ls obligui a deixar les coses tal com les van trobar. Per a això haurien d’estar les inspeccions. Però, en queden, d’inspectors?