Dalt del pont
Observo neguitós a l’escalada verbal del debat entre Catalunya i Espanya. Em sento de tornada en una d’aquelles funcions escolars, d’assistència obligada, que protagonitzaven els més impulsius de la classe. Però ara la funció no es desenvolupa en un lloc específic, ni dura una hora, sinó que és ubiqua, encadena acte rere acte i s’allarga indefinidament. L’acte central d’aquesta setmana es va escenificar dimecres, dia en què els diaris recollien una arenga de José Ignacio Wert, ministre d’Educació, sobre la necessitat d’“espanyolitzar els alumnes catalans”. Aquell dia vam saber que en un espai de TV3 dos d’insensats feien broma mentre disparaven contra dianes amb dibuixos del Rei, el Príncep de Gal·les, un corrupte confés encara lliure i un articulista inflamant.
Com a ministre d’Educació, Wert mereix un suspens: ha donat més lliçons de hooliganisme que d’altres matèries. Com a ministre de Propaganda potser es lluiria més. Sap enardir els guerrers de la seva tribu i, de passada, dóna armes al rival. És el piròman perfecte. Com a tele pública, TV3 també ha de millorar. Està bé que hagi apartat del càrrec la directora del programa violent. Però hauria estat preferible que el seu caldo de cultiu mai no l’hagués engendrat. En tot cas, és reconfortant constatar que els qui alimenten el conflicte des de trinxeres enfrontades i, per tant, es creuen diferents, coincideixen plenament en la irreflexió i la insensibilitat. Vist això, és obvi que hi ha un enemic transversal i que està infectant tots dos bàndols.
En aquesta atmosfera maximalista, en aquests dies de amb mi o contra meu, resulta reparadora l’enquesta que ocupa sis pàgines d’aquesta secció de Cultura. No és bonic que ho digui jo,
Continuem vivint en una societat plural, amb varietat de posicions i matisos
que he contribuït a la seva confecció. Però és així. Llegint aquesta consulta, on més de seixanta figures del sector revelen la seva actitud davant del debat identitari català, trobaran alguna raó per a l’optimisme. Per exemple, que continuem vivint en una societat plural, on hi ha varietat de posicions i de matisos.
Entre els consultats, un contingent important es declara independentista. Un de més petit rebutja sense embuts la idea de secessió. Però, al costat d’ells, es manifesta un ampli grup que s’estima més situar-se dalt del pont que permet el diàleg entre comunitats. És a dir, un grup que reconeix l’existència de greuges creuats, també d’il·lusions, però que reclama continguts més precisos, i també plans i mapes detallats que ens permetin calibrar la naturalesa del procés. Un grup que deplora les paraules enceses i aposta per negociar amb més intel·ligència que no pas fúria. Un grup format per aquells que tenen com a primer objectiu l’excel·lència de la seva contribució a la societat i la defensa de la convivència. Un grup desarticulat, sense accés a la megafonia subvencionada, però capaç d’aportar un raciocini i un bon criteri que fan molta falta al país. A aquest país, al país veí i a qualsevol país.