Les acrobàcies de Michael Jackson
El Cirque du Soleil porta a Europa el seu espectacular homenatge musical al Rei del Pop
Michael Jackson va reviure, almenys durant dues hores, als ulls i els cors de les més d’onze mil persones que es van aplegar al 02 Arena de Londres per assistir a un els tributs més espectaculars que es recorden. Els protagonistes de l’acte eren el músic traspassat i la companyia Cirque du Soleil, una màquina infal·lible a l’hora de convertir qualsevol cosa en art comercialitzable i rendible. Això va passar abans-d’ahir a la nit amb l’arribada, finalment, a terres europees de Michael Jackson: The inmortal world tour, que és el particular homenatge que el Cirque i la seva família van idear, van crear i van dur a la pràctica al cap de poc temps de la seva mort. Després d’una gira de deu mesos per Amèrica del Nord amb un èxit estrepitós, la gira aterra a Europa (a Madrid, del 26 al 29 de desembre, i al Palau Sant Jordi de Barcelona, del 17 al 20 d’abril del 2013).
Dit d’una manera ràpida i sintètica, la producció del Cirque du Soleil (alerta, una més de la vintena de produccions que té recorrent el planeta) manté una notable fidelitat a la música i la filosofia de Jakcson, i, en canvi, no hi ha un protagonisme tan present i íntim del Cirque du Soleil en l’ús dels recursos narratius. En aquest sentit, els amants de la companyia circense es podrien sentir lleument defraudats al cap d’una mica més de dues hores que dura la funció. La preservació del record de l’obra, la imatge i les opinions del finat, sumades a una estructuració de vint escenes, compartimenta i fa perdre fluïdesa al muntatge. Els incondicionals de l’autor de Thriller, en canvi, poden estar molt satisfets amb aquest monumental panegíric dissenyat i interpretat amb art i sentit de l’espectacle. I això, malgrat els aspectes del cànon jacksonià que de vega-
Els incondicionals de Jackson poden estar satisfets, els del Cirque du Soleil, no tant
des s’entravessen per com es mostren –melindrosos, melosos i, francament, fregant el ridícul– en la funció.
La seva tràgica i encara confusa mort havia despertat la turbina dels rumors, i entre les circumstàncies de la seva mort, desavinences de la seva inaudita família i el futur de la seva obra, es parlava ben poc del que preparava el Rei del Pop quan li va arribar la mort. Ultimava, després de mesos de preparatius i assajos, el seu triomfal comeback amb un espectacle que s’havia d’estrenar a Londres en forma de 50 concerts. D’aquí es van aprofitar retalls i protagonistes.
Els fonaments eren –són– immillorables: a més del Cirque de Guy Laliberté, es va reunir Jamie King, com a guionista de la història i director (havia treballat amb Madonna, Rihanna o Britney Spears), i a músics, ballarins i coreògrafs que havien col·laborat amb Jackson. En l’impressionant planter de noms s’hi poden trobar Travis Payne, sens dubte un dels coreògrafs més gloriosos del ball pop i hip-hoper, o Gregg Phillinganes, teclista de l’escuderia de Quincy Jones i que, per tant, va tenir molt a veure en aquelles bombes musicals que van ser Thriller i Bad. Estre- nada fa un any a Mont-real, la impressionant maquinària arriba ben greixada al vell continent amb els mateixos arguments, coreografies i músiques i idèntic exèrcit de professionals, entre ells onze músics i dos cantants que mantenen i amplifiquen el pols rítmic de les composicions.
Aquest aspecte porta a con- cloure, una altra vegada, que l’Immortal tour requereix un cert lliurament a l’obra i música de l’heroi. Les musculoses rítmiques negres, algunes divagacions guitarreres heavies, el protagonisme d’aquest fons sonor és una de les cadenes d’ADN fonamentals de la peça de Jamie King. L’altre són les evolucions dels ballarins i les formidables acrobàcies que puntegen les vint escenes del muntatge.
En la llista dels capítols, n’hi
Estrenada a Mont-real fa un any, la impressionant maquinària arriba molt ben greixada
ha alguns d’obviables –com els que fan referència a la infantesa de l’estrella ( Childhood), la del seu amor pels animals ( Ben), la d’aires basquetbolístics ( Jam) o la seva preocupació per la Terra, titulat, òbviament, Earth song. No hi ha abús del recurs dels temes-himnes per aconseguir victòries abans de córrer i, quan és així, els dibuixos coreogràfics i escenogràfics són impactants ( Beat it, Dangerous, Smooth criminal o, sobretot, Man in the mirror). Però posats a guardar alguna cosa en el record, sens dubte el cim de la nit van ser una jove acrobàtica que va deixar parat al públic a Dangerous i l’etèria bellesa de dos cignes humans als acords d’I just can’t stop loving you.