Al pot petit...
No és gaire usual que un grup consolidat al firmament del pop-rock nacional publiqui en aquests temps de més aviat poc criteri, escassa atenció i judici precipitat –tant dels aficionats com dels presumptes opinants– un àlbum amb quaranta cançons que no s’estenen més enllà del minut i mig en termes generals. Tanmateix, que ho faci el quintet mallorquí Antònia Font no ha de cridar tant l’atenció. No ja perquè la formació tingui com a líder una de les ments més àgils i ben dotades per a la música i la cultura populars d’aquestes latituds, sinó perquè al llarg de la carrera de la banda les seves fogonades de genialitat no han estat producte de la casualitat.
Joan Miquel Oliver ha treballat amb els seus paràmetres estètics habituals quan es tracta de fer anar el pop com a matèria primera. Aquestes quaranta composicions en gairebé cap cas no queden en esbossos, i si demostren alguna cosa és el seu notable nivell com a compositor i la perfecta assumpció de la resta de la banda en aquest admirable tour de force, començant pel vocalista Pau Debon i pel teclista Jaume Manresa. El treball desenvolupat en 67 minuts dóna poques sorpreses, algunes confirmacions i mostra idees esplèndides, cosa que permet comprovar l’ambició que amara el moment de l’esmentat Oliver i el mag- nífic feedback amb el grup. El pas endavant no implica el descobriment de terrenys musicals o aproximacions estètiques en què fins ara no s’hi havien aventurat, sinó, més aviat, insistir en el que ja coneix (pop addictiu i melòdic i lle- tres afinades dites en català, castellà, anglès o francès) però amb una depuració espectacular dels recursos narratius. La concreció i la síntesi, per exemple, del seu pop canònic assoleix punts àlgids com Per jo i tots es ciclistes.