La recerca de solvència força la banca a vendre la cartera industrial
La Unió Europea obliga les entitats financeres a desconsolidar els actius
Després d’encarrilar, en certa mesura, la solució per als actius immobiliaris deteriorats a través del banc dolent, les antigues caixes d’estalvis, tant les nacionalitzades (Bankia, Catalunya Caixa, Nova Galicia i Banc de València), com les entitats financeres que presenten més necessitats de capital, com el Banco Popular, BMN i Ibercaja, Liberbank i Caja 3 (aquestes tres han trencat aquesta setmana la seva fusió), tenen damunt la taula un nou problema: com vendre la cartera industrial.
La Unió Europea, per mitjà del Banc d’Espanya, exigeix a les entitats financeres desconsolidar les participacions que tenen. Fins ara, aquestes es negaven a vendre per sota del preu en què tenien comptabilitzades les participacions al balanç. Però a partir d’ara hauran de canviar d’actitud, gairebé per obligació.
Un professional del capital de risc, que prefereix mantenir-se en l’anonimat, descriu la situació de les antigues caixes en aquest terreny molt gràficament: “La cartera industrial d’alguna de les antigues caixes d’estalvis és com un basar xinès. Hi ha de tot, empreses bones i dolentes”.
Bankia, per exemple, suma més de 300 societats, mentre que Nova Galicia en té amb prou feines 24. En canvi, Catalunya Caixa s’ha anat desfent de la majoria de les participacions en grups industrials, mentre que en la cartera de Banc de València destaca el 12,72% de la cotitzada Bodegas Riojanas.
Les entitats financeres, catalogades en el grup 2 per la consultoria Oliver Wyman –encarregada de l’última gran auditoria al sector– es troben en situació de “forta pressió” per alienar aquestes filials. Sobretot si volen assolir els coeficients de solvència que els exigeix la normativa sense demanar ajuts a l’Estat amb aquest fi. Liberbank, per exemple, té participacions en 13 companyies; Caja 3 és sòcia o participa d’alguna manera en 89 companyies; BMN en controla només 18, mentre que el Banco Popular conserva dos paquets en grups immobiliaris procedents de dacions en pagament; Ibercaja, per la seva banda, controla un 5% d’NH Hotels (vegeu gràfic).
Altres entitats que van passar folgadament l’anàlisi de la consultoria dels Estats Units, com La Caixa, també estudia la possibili- tat de vendre algunes de les filials procedents de Banca Cívica, entitat que va absorbir recentment. És el cas del 7,99% de Fluidra, el 5,96% de Deolo o el 3% de CAF.
En tots aquests casos, la banca, així que hi percep una oportuni-
LA URGÈNCIA Malgrat que el valor de les participacions ha baixat, vendre ja és l’única opció
tat i preus atractius, ven. El problema en molts casos és que saldar implica obtenir minusvàlues. En aquesta nova etapa de sanejament de carteres, hi ha obert la veda Liberbank, que la setmana passada va traspassar el 5% del gestor gasista Enagás.
Les companyies cotitzades gau- deixen de liquiditat, amb la qual cosa es poden col·locar en qualsevol moment. L’únic problema és que les valoracions són inferiors al moment en què la banca va entrar-hi i impliquen comptabilitzar pèrdues. Altres participacions “són molt valuoses”, expli-
CANVI Les antigues caixes mantenien una part essencial de la cartera industrial espanyola
ca Ana Lacasa, sòcia del banc d’inversió GBS. “El problema és que per culpa de la crisi econòmica actual no estan en el millor moment”.
Les societats més problemàtiques per vendre “són participacions d’entre el 5% i el 20% en petites companyies en les quals la banca va entrar per raons polítiques, territorials i, fins i tot, personals dels exdirectius de les caixes”, apunta Lacasa.
A parer seu, “aquesta cartera és francament molt difícil de vendre”, i afegeix: “Hi ha empreses que amb descomptes en el preu d’entre el 15% i el 25% es vendrien, però d’altres no troben comprador ni regalades a causa de l’ingent deute que cal assumir”, subratlla l’experta. Un altre dels problemes que ella percep és que “amb un paquet inferior al 20% no es pren el control de la firma, i per això els inversors no hi mostren interès”.
Les firmes de capital de risc espanyoles, que van captar els últims anys fons entre 500 i 1.000 milions, no tenen capacitat per adquirir carteres senceres, ni tampoc a crèdit. Els privaty equity estrangers mostren poc interès per les dificultats que plan- teja la gestió d’una cartera d’empreses tan distintes.
Fons oportunistes interessats a adquirir carteres senceres a preu de demolició com Coller Capital, Alp Invest, Lexington Partners o Dalia “estarien disposats a adquirir paquets amb empreses bones, dolentes i regulars, ja que els gestionarien com a carteres creditícies”. El problema fins ara, adverteix Lacasa, és que “les caixes no volien vendre amb descompte i, per això, s’han produït poques desinversions”.
Un altre banquer adverteix que la liquiditat que va obrir el BCE fa uns mesos per a la banca va frenar aquest tipus d’operacions.
Per a Lorenzo Dávila, cap del departament d’investigació de l’Institut d’Estudis Borsaris (IEB), “cal anar cas per cas, però no és tan fàcil com en el cas dels immobles”. Segons el seu parer, l’exigència del Banc d’Espanya de desconsolidar les participades industrials no significa vendreles amb descomptes, “sinó que no s’atribueixin els comptes de resultats de les seves participades dins del compte de resultats per no maquillar-lo”.
Segons Santiago Carbó, catedràtic d’Economia i Finances de la Bangor Business School al Regne Unit, “la venda d’actius, entre els quals s’inclouen les carteres industrials, està prevista com una opció voluntària de les entitats o com una proposta de les autoritats supervisores en relació amb els plans de recapitalització”. És a dir que les nacionalitzades ho han de fer sí o sí. “No té per què tractar-se d’actius dolents o deteriorats, sinó simplement de posicions que es poden desfer per aconseguir cash i enfortir la solvència. És un procés de despalanquejament que afecta tots els bancs europeus i no només els espanyols”, aclareix. Carbó considera que no es tracta “de desfer-se’n perquè sí, sinó de recompondre la dimensió d’algunes entitats generant liquiditat”.
És possible que les que es coneixen com les joies de la corona, és a dir, paquets en companyies com Iberdrola, Mapfre, Gas Natural o Indra, es venguin abans de finals d’any amb facilitat en borsa. Per a la resta s’ha obert una forta licitació entre la banca d’inversió i els intermediaris financers, perquè els bancs afectats els donin ordres de venda o fins i tot que els paguin comissions per gestionar-les. “L’objectiu és fer blocs de participades i vendreles en bloc”, defensa el banquer.