El món al revés
Aparentment el Govern de Mariano Rajoy està conduint les negociacions amb Europa amb més destresa que la utilitzada en les relacions amb Catalunya. En el primer cas, tempteja amb discreció a Brussel·les i Berlín, ordeix visibles aliances a París i Roma. I sobretot guanya temps, tant per decidir si opta o no pel rescat com per veure si pot treure profit dels canvis de la conjuntura econòmica. Enrere han quedat uns breus inicis de sobiranisme pueril en els quals el president del Govern espanyol presumia ufanós de determinar a la Moncloa l’objectiu de dèficit de l’Estat, per acabar rectificant en silenci al cap de pocs dies. Ara, tot és anar amb compte, somriures i bones paraules amb els socis de l’eurozona.
El mal to i el gest brófec semblen haver quedat reservats per al front intern. Potser perquè ni a Berlín ni a Brussel·les els seus ministres no han de captar vots i sí que hi han de demanar molts diners. Aquí, en privat s’angoixa els empresaris presagiant dies negres si les coses continuen per aquest camí, i en públic, en la roda de premsa televisada després del Consell de Ministres, es coregen les agències de ràting que degraden el deute espanyol perquè, segons el Govern espanyol, prenen nota de l’amenaça secessionista. I ha de ser el ministre alemany de Finances, Wolfgang Schäuble, qui surti al pas i carregui contra la decisió d’Standard & Poor’s. Aparentment per a una part del Govern central, la mesura és raonable. El món al revés.
Sigui quina sigui la causa, fins aquesta mateixa setmana Luis de Guindos, el ministre d’Economia, no havia obert la porta a cap dubte sobre la capacitat del Govern espanyol d’assolir l’objectiu de dèficit del 6,3% per a aquest any. Malgrat que tothom ho dóna per descomptat.
Guindos ha enquadrat la possible revisió d’aquesta xifra al fet que el conjunt dels socis europeus revisin al novembre la situació de les economies respectives.
L’aposta de l’equip econòmic del Govern espanyol és que hi haurà molts països que no podran complir les seves promeses, a més d’Espanya. I en un nou gest que revela el canvi de conducció dels afers europeus, l’Executiu espanyol ha optat per descartar la proclamació que no hi podrà arribar, ben al contrari del que va fer quan va arribar al poder i va descartar per irrealitzable l’objectiu prèviament establert.
Ara espera. Si al vagó dels incomplidors, s’hi acumulen passatgers, els mercats hauran de ser més benèvols amb tots i, qui sap?, fins i tot és possible que la Comissió Europea i la cancellera Angela Merkel acceptin que el conjunt del programa d’austeritat i retallades de l’eurozona ha de ser revisat. És el que Berlín anomena una anàlisi global de la situació, en comptes d’anar cas per cas com ha estat passant fins ara.
Per això Luis de Guindos i els seus intenten esgotar al màxim les negociacions i no precipitar-se en la petició de rescat, no sigui cas que a partir de novembre les coordenades de la política comunitària s’hagin desplaçat i agafin Madrid amb una intervenció ja
El Govern espanyol sembla que troba lògica la rebaixa de S&P i en canvi Alemanya la critica
firmada amb les velles referències.
I aquí apareix la dama de blanc, la francesa Christine Lagarde, responsable del Fons Monetari Internacional, donant suport a la tesi de la modificació dels calendaris. La tesi de fons ja és sobradament coneguda per tots. L’austeritat generalitzada no genera creixement; ben al contrari, el que fa és provocar més contracció i no solament impedeix reduir el deute, sinó que el fa créixer. Condemna els ciutadans dels països afectats a una tasca hercúlia i impossible. Cada vegada més austeritat i retallades, i així, al capdavall, deure més diners que no pas al principi. La novetat de la setmana és que aquesta idea ja sigui defensada per l’FMI, la qual cosa revela un cert desplaçament del consens internacional.
Entre els grans protagonistes de la pel·lícula, l’únic que ha reiterat la tesi que l’euroanorèxia és bona ha estat l’alemany Schäuble, precisament en rèplica directa a Lagarde. L’austeritat és bona en si mateixa, ha vingut a dir, i fins i tot ha pintat un panorama rosat d’una eurozona que ja està sortint del túnel gràcies a l’aplicació d’aquestes virtuoses receptes. No està del tot clar a qui al·ludia amb questa visió optimista.
Són àmpliament conegudes les recomanacions de política econòmica que Andrew Melon, secretari del Tresor dels Estats Units, indignat amb els excessos especulatius de Wall Street, va adreçar al president Herbert Hoover a l’inici de la Gran Depressió dels anys trenta: “Liquidar la feina, liquidar els estocs, liquidar les granges, liquidar les propietats immobiliàries”. És a dir, via fora!, que es purguin els excessos i que els menys resistents desapareguin.
El resultat és ben conegut de tothom: a més que Hoover va perdre la campanya de la reelecció i va deixar pas al llarg període d’hegemonia de Roosevelt, va enfonsar l’economia com no s’havia vist mai abans ni, de moment, s’ha tornat a veure. L’atur va superar el 30% i el PIB va caure més de la meitat en tot just quatre anys.