El codi tecnològic
Jo era de ciències, però un dia el meu pare em va dir que seria més feliç sent advocat”. I Ignasi Costas va fer cas al seu pare i va estudiar Dret, “que és una carrera hiperavorrida, però una professió apassionant”. Costas es va formar a Barcelona i als Estats Units, i el 2003 van decidir amb Adolf Rousaud i José María Durán “fer coses plegats, amb una vocació de fer-les una mica diferents, en un sector clarament conservador”. Avui el despatx RCD té 120 treballadors, 13 socis. “No som massa coneguts: encara no hem tingut temps!”, diu Costas.
Dins d’RCD, Costas lidera la divisió de negoci que els fa més diferencials: “El primer departament d’innovació i emprenedoria de l’Estat”; aquesta aposta la va finançar portant el departament d’internacional, i complementa els temes de fiscalitat i grups industrials i familiars. “Si hi ha tota una economia lligada al totxo, per què no hi havia advocats vinculats a l’economia del coneixement?”: això vol dir propietat industrial, start-ups tecnològiques, biotecnologia, software, internet, transferència de tecnologia pública-privada, i resoldre totes les noves necessitats que sorgeixen al voltant de l’anomenat ecosistema emprenedor. Nou anys després, i en un gremi on pesa tant la tradició dels grans cognoms i de l’establishment, RCD ja s’ha col·locat com el tercer dels despatxos que tenen la seu principal a Barcelona. I posats a fer les coses diferents, aquí que no es porten gaire els grans edificis corporatius ni els rètols lluminosos, el despatx va triar una seu vistosa:
“Si hi ha tota una economia lligada al totxo, per què no hi ha advocats vinculats a l’economia del coneixement?”
des de fa un any ocupa l’edifici de vidre i jardineres a la Bonanova que abans va ser de Coopers, d’Al-pi i d’Altran. “Encara ens hi sobra espai: la nostra vocació és créixer”, diu Costas.
Costas va néixer a mitjans dels setanta, però no li agrada que el valorin en funció de l’edat: “En aquesta professió ser jove no sempre ajuda”, tem. Va estudiar a la Pompeu, i l’estiu del 1996, “sense saber les notes de final de la carrera”, se’n va anar als Estats Units. “A Los Angeles: als matins estava en una fundació d’ajut legal a les persones més necessitades, pel meu coneixement del castellà, i a les tardes feia un curs de dret corporatiu a la Universitat de Califòrnia (UCLA)”. En tornar, es va posar a fer el doctorat de Dret i un màster d’analista financer. Ales- hores va entrar a treballar a Cuatrecasas, primer al departament de mercat de valors, després amb temes d’empresa familiar. En guarda un gran record i bons amics, però el van trucar de la Universitat de Califòrnia: “M’oferien una beca perquè hi anés un any a estudiar”. Va triar el campus de Davis amb assignatures a Berkeley. Allà va conèixer la seva dona, d’avis xinesos, i sobretot hi va descobrir una realitat molt diferent: “Hi havia el boom de les puntcom al Silicon Valley, i em va servir per preguntar-me: per què a casa nostra no podem dedicar-nos a aquests projectes tan innovadors?”. Diu que estava temptat de quedar-s’hi, però va tornar per acabar el doctorat. “I el tercer dia, el meu director de tesina em va demanar que anés a veure un advocat que buscava algú del meu perfil... Jo no volia treballar encara, i el mercat estava calent i podia triar, però no em va deixar opció, hi vaig anar... I va ser l’entrevista més important de la meva carrera professional”. Amb l’Adolf Rousaud van estar col·laborant durant cinc anys, i després van conèixer José María Durán, inspector d’Hisenda en excedència, que estava a Ernst & Young. “Hi va haver una química brutal entre els tres”, i el novembre del 2003 creaven el despatx propi.
“Ara amb la crisi es veu diferent, i tothom parla de l’immobiliari com de la pesta. Però quan jo vaig començar fent startups, em deien que estava xalat, que amb la meva formació podria estar fent grans operacions”. A Costas també li agrada la docència i fer xerrades: “Explico el que sé: com negociar amb inversors, estratègia de protecció de propietat industrial, llicències...”. I fer recerca: aquest estiu l’han fet professor visitant de la facultat de Dret de la Universitat de Colúmbia per a temes vinculats amb la creació d’empreses des d’entorns acadèmics. “I m’adono que el model que tenim aquí és millor del que creiem, fins i tot amb les limitacions d’entorn que tenim”. Esclar que això no és el Silicon Valley, “però els rànquings tenen moltes perversions i interessos creats. I ara Barcelona és al mapa; hem de continuar apostant, necessitem casos d'èxit”.
Costas és optimista: “Hi ha projectes que poden estar inflats, però n’hi ha molts de xulos, que tenen vocació de permanència. En conjunt, aquests nous sectors encara tenen un pes relatiu petit en l’economia, però són dels pocs que generen elements de positivitat. Hi ha molt desànim en general, excepte en aquests sectors on hi ha un entusiasme brutal, i això s’ha de contagiar. Un emprenedor amb vibracions positives genera vibracions positives al seu voltant, i acaben creant ocupació!”.
En aquesta economia del coneixement es parla més d’emprenedors que d’empreses, i Costas reflexiona: “Per què la paraula empresari genera anticossos, i emprenedor resulta tan simpàtic? Quan migra un emprenedor a empresari? Jo crec que és un tema emocional. Conec gent que fa trenta anys que és en una empresa i és tan emprenedor com el primer dia! És una actitud”. I es mira a si mateix i continua: “Jo em sento emprenedor? Sí! Però no com a profeta –jo, de lliçons, poques–, sinó perquè ens hem de reinventar cada dia! Aquí, poc apostolat i molta cultura del treball”.
A més de la seva feina, diu que és un enamorat de la seva família, de les seves filles Clàudia i Victòria, i de planificar viatges i viatjar: “Quan sigui gran faré una agència de viatges”, explica. I les nenes li han promès que algun dia el portaran a la Lluna.