Vaticà II

LA malmesa senda econòmica i política que uns altres han traçat ens converteix en una espècie de ciutadans de tir a qui, com mules imaginàries, pretenen posar orelleres que ens concentrin en el camí a seguir. Encara que meni a l’abisme. Intenten restringir-nos la visió a dreta i esquerra i que, com tot bon bou domesticat estirant el carro, mirar enrere resulti impossible. Potser per això ha passat gairebé desapercebut el 50è aniversari de l’inici del Vaticà II, un concili inèdit que va acabar revolucionant l’Església catòlica, menys del que alguns pretenien, però més del que desitjaven les catacumbes religioses. Amb els papes Joan XXIII i Pau VI al capdavant, més de 2.500 bisbes van acceptar trencar amb una simbologia defensiva passada que abominava qualsevol signe de modernitat. Un parell d’exemples ben simples. El primer, litúrgic: els capellans, aprenents d’escolà de Déu a la terra, van deixar de menysprear la parròquia i van concelebrar la missa en la llengua que entenien els fidels, no en llatí, i mirant-los de cara en lloc de girar-los l’esquena. La segona consecució va ser teològica. La resta de religions monoteistes van deixar de ser objectiu dels croats, inclosos els fins aleshores heretges protestants i ortodoxos. L’islam ja no era una secta abominable i els jueus van ser amnistiats com a assassins de Jesucrist. Aquell concili va canviar profundament una Església encarcarada i fins i tot va donar ales als més insatisfets per fundar la teologia de l’alliberament. Déu n’hi do. Però el catolicisme va llançar un nítid missatge de modernització, tenint en compte que el seu rellotge sol anar endarrerit uns quants segles. L’interrogant que ens assalta és quan el misericordiós muetzí de l’islam convocarà la seva Meca II.