L’Estat de benestar
Josep Miró i Ardèvol sosté que “l’Estat de benestar basat en un sistema públic de pensions necessita entre dos i tres fills per dona per garantir-ne la viabilitat. Catalunya està un 36% lluny d’aquest objectiu. Sabem que tota economia madura creix basant-se en la creativitat i la innovació, però hem oblidat que ambdues depenen del rejoveniment de la població”.
Fa anys que vaig escriure anticipant el problema de les pensions, o la inviabilitat de la llei de Dependència, tal com va ser concebuda. Crec que les prediccions escrites han resultat certes. Ara vull insistir en la pitjor de totes per al nostre futur com a poble, llengua i cultura. Es tracta de la catàstrofe demogràfica. L’Estat de benestar basat en un sistema públic de pensiones necessita entre dos i tres fills per dona per garantir-ne la viabilitat. Catalunya està lluny d’aquest objectiu, un 36% lluny. Sabem que tota economia madura creix basant-se en la creativitat i la innovació, però hem oblidat que ambdues depenen del rejoveniment de la població. Prop del 80% de les contribucions creatives estan completades a l’edat de 50 anys, el vèrtex se situa entre els 30 i 40, però la nostra pobla- ció ja té una edat mitjana de 41 anys. Cada lustre l’esperança de vida augmenta una mica més cada any. Avui amb 65 es poden esperar 20 anys més addicionals. Sumi’s a aquest fet l’edat a què els joves s’incorporen a la feina, i pagui’s aquesta despesa (ensenyament, sanitat, jubilació, etcètera) amb els anys realment treballats.
Veurà que sense més fills aquesta equació és insostenible. Hi ha un altre factor decisiu: la relació entre població i productivitat, perquè és la disponibilitat de persones creatives les que impulsen la tecnologia, i no al revés. Això és així des de fa milers d’anys (M. Kremer, Population Growth and Technological Change: 1000.000 B.C.-1990), i continua sent-ho. Ho constaten les dades a partir de 1975 sobre el Japó, Espanya, Alemanya, la Gran Bretanya, França i els Estats Units. Catalunya, com Espanya, presenta una productivitat total decreixent des dels màxims dels anys seixanta fins als resultats negatius a partir del 2000, semblants al descens de la fecunditat. Només la crisi, amb el recurs demolidor a l’atur massiu, ha canviat aquest signe.
Els fills han deixat de ser una benedicció, per ser una càrrega, fins i tot un càstig, perquè només un mal d’aquesta natura mereix ser avortat. S’addueixen raons econòmiques; això, considerat globalment, és fals. En els quinze anys de bonança els catalans no han tingut més fills, ni els qui tenen més ingressos formen famílies més nombroses. La causa és una altra. Més profunda i destructiva: la que caracteritza a un poble que creu que pot tenir futur sense tenir fills.