L’esquerra italiana
El veterà Bersani i el jove alcalde de Florència, Renzi, es disputen el lideratge
Fa més de vint anys que l’esquerra italiana es busca a si mateixa. Ara que –pel que sembla– se’n va Berlusconi, el front progressista veu per fi una gran oportunitat.
Fa més de vint anys que l’esquerra italiana es busca a si mateixa i encara no s’ha acabat de trobar. Davant de les eleccions de la primavera que ve, les primeres des del 1994 en què Silvio Berlusconi probablement no serà el líder del bloc conservador, el front progressista veu per fi una molt bona oportunitat. Malgrat la fragilitat interna, el centreesquerra se sent capaç de conquerir el poder i de prescindir de Mario Monti, a qui han donat suport, com a solució d’emergència, però a qui voldrien jubilar.
La caiguda del mur de Berlín va obligar a transformar aquell PCI que durant decennis va ser el partit comunista més potent d’Occident i que tant va inquietar l’OTAN durant la guerra freda. La seva complexa metamorfosi va portar a una successió confusa de sigles, d’escissions i aliances, i de líders que no es van arribar a consolidar mai. L’hereu històric d’aquell PCI avui és el Partit Demòcrata (PD), un aliatge d’antics comunistes i de democristians d’esquerra.
L’última experiència governamental de l’esquerra a Itàlia, entre el 2006 i el 2008, sota la batuta de Romano Prodi, va ser un fracàs estrepitós, una hipoteca pesada que encara s’està saldant. La imatge de desunió, de continu guirigall, de falta de rumb, va quedar gravada en molts electors.
Pel PD, l’arribada del Govern tècnic de Monti el novembre passat, va ser una necessitat nacional però també una bona jugada tàctica. Es desempallegaven d’una vegada de Berlusconi i no es tacaven les mans excessivament amb la política d’austeritat que obligatòriament havia d’imposar l’Executiu per fer front a la crisi i per evitar una deriva a la grega. A la pròxima primavera, en canvi, Monti pot representar un obstacle perquè el PD aconsegueixi les regnes del Govern. Es pot imaginar que aquesta vegada serà el centredreta el que utilitzarà la carta de Monti per barrar el pas al Partit Demòcrata i mantenir la seva influència en les decisions dels propers anys.
La tensió per aquest dilema latent és perceptible en el PD, que acaba de subscriure una mena de pacte d’intencions amb dos partits més, Esquerra, Ecologia i Llibertat (SEL) i el minúscul Partit Socialista. En el manifest s’obvia Monti. Ni tan sols una referència elogiosa a la tasca d’un govern que ha rebut el suport del PD. Aquest silenci ha estat una part del preu d’haver pactat amb SEL, una força que dirigeix el carismàtic president de la regió meridional de la Pulla, Nichi Vendola, excomunista ortodox i contrari a les polítiques que aplica Mon- ti per combatre la crisi. Vendola també ha imposat un compromís per regularitzar les parelles homosexuals, encara que sense arribar al matrimoni. Aquest tema és molt delicat a Itàlia, per l’enorme pressió i influència que encara hi exerceixen l’Església catòlica i el Vaticà. Aquest punt també faria molt difícil un acord postelectoral del PD amb els democristians (UdC) de Pier Ferdinando Casini.
La solidesa del centreesquerra es posarà a prova en les primàries per decidir qui és el líder del bloc i el candidat a primer ministre. La primera volta se celebrarà el 25 de novembre. S’hi presenten el líder del PD, Pierluigi Bersani; l’alcalde de Florència, Matteo Renzi, i l’esmentat Nichi Vendola. Bersani, de 61 anys, diverses vegades ministre en els gabinets de D’Alema i Prodi, és el candidat oficialista. Excomunista, es tracta d’un personatge sòlid en contingut però molt tristoi. El seu màxim rival és Renzi, de només 37 anys, que no té passat co-
Des de la caiguda del mur de Berlín, el PCI va deixar pas a una successió de sigles i de líders fugaços
munista sinó un perfil centrista. El jove alcalde puja amb força i pretén una profunda transformació del llenguatge i de les propostes del PD.
S’haurà de veure com el centreesquerra assimila la competició interna. No es tracta només d’un duel de personalitats, sinó d’un xoc de plantejaments. La profunditat de la crisi està trastocant esquemes que semblaven inamovibles en un país molt corporativista, amb sindicats encara forts i reticent a les reformes. El parèntesi de Monti ha estat útil tant per a la dreta com per a l’esquerra perquè han trobat algú altre que apliqués la teràpia dolorosa, però tots són conscients que prosseguir la interinitat sense una raó molt justificada qüestionaria encara més un sistema de partits ja altament desprestigiat. El PD clama per un retorn de la política.