Groc sobre vermell
La separació dels partits polítics als anys setanta va impulsar la divisió de la fractura belga
Les cròniques periodístiques que avui llegiran els belgues francòfons sobre el que han votat els belgues flamencs, i viceversa, s’assemblaran força a les que ofereix la premsa internacional: una mirada molt general amb la vista posada a la ciutat d’Anvers i –en el cas dels lectors flamencs– en la manca de canvis en la molt socialista regió de Valònia. Ahir a la nit les televisions, com és habitual, van saldar amb un comentari general el que havia passat a l’altre costat de la frontera lingüística.
Les reformes de l’Estat iniciades als anys setanta per passar d’una estructura unitària a una de federal van impulsar una aguda divisió de l’opinió pública a Bèlgica i l’exercici de la democràcia en dues esferes completa-
FRACTURA IDEOLÒGICA Valònia és fidel votant dels socialistes i Flandes, dels conservadors UN PAÍS DE PACTE L’Estat federal belga està dissenyat perquè la majoria no s’imposi mai
ment diferents. El punt de no-retorn va arribar probablement amb l’escissió dels partits polítics segons les línies lingüístiques: primer els democristians, el 1968, després els liberals (1972) i, finalment, el 1978, els socialistes.
Així, en les eleccions nacionals, els flamencs només poden votar partits flamencs i els francòfons, partits francòfons (tret d’algunes localitats de la perifèria de Brussel·les). La vida política de cada comunitat, Flandes i Valònia, transcorre des d’aleshores per camins diferents.
Amb el temps s’han consolidat, a més a més, tendències ideo- lògiques oposades. Valònia es tornarà a despertar avui tenyida de vermell per l’hegemònic Partit Socialista, a què pertany el primer ministre Elio di Rupo, mentre que el nord flamenc canviarà de color però no de tendència (conservadora): el blau dels democristians del CD&V deixa pas al groc de la nacionalista N-VA.
L’estructura de l’Estat federal belga permet que les promeses electorals d’uns partits polítics es facin a costa de ciutadans als vots dels quals no tenen accés. Per això, prometre reformes en el subsidi de l’atur (molt més alt a Valònia) o frenar la descentralització, per exemple, només pot fer guanyar vots. Però les seves propostes sovint són impossibles de complir. A l’hora de la veritat s’hauran d’asseure a negociar una coalició amb partits de l’altre costat del país i deixar pel camí moltes de les seves idees. La frustració es palpa elecció rere elecció.
Aquesta peculiaritat política belga –irrenunciable per a la majoria de partits– es considera una de les raons de la radicalització del discurs polític, ja que dificulta enormement els acords entre les dues comunitats. La manifestació més extrema d’aquesta situació són els més de 500 dies que es va trigar a formar govern federal després de les eleccions del 2010.
Els partits ecologistes de Flandes i Valònia han decidit posar fi a aquesta lògica i s’han presentat sota una sola llista en les eleccions locals a Brussel·les (EcoloGroen). Però és una excepció sense aparences de crear tendència. Una altra idea que tampoc no acaba de tirar endavant és la creació d’una circumscripció federal al Parlament amb un nombre significatiu d’escons oberts a tot el país, a banda dels que cada regió té assignats. Per pescar vots en aquest calador 100% belga, els partits suavitzarien les seves posicions respecte a l’altra comunitat. Però la idea, impulsada per intel·lectuals dels dos costats del país, sembla des d’ahir a la nit pròpia d’un altre temps.
Una conclusió evident de l’avenç de l’N-VA és que per molts votants flamencs les “solucions de compromís” –una expressió molt belga, que implica cessions per totes dues parts– han esgotat el seu crèdit. L’Estat federal està dissenyat perquè la majoria no es pugui imposar sobre la majoria a l’hora de fer coses plegats, però si l’N-VA vol reformar-lo és precisament per no haver de decidir (gairebé) res plegats.