Secrets de Portugal
L’escriptor portuguès Gabriel Coelho Magalhães reflexiona en un nou assaig sobre el seu país, la Península i l’europeïtat
A Els secrets de Portugal (RBA), Gabriel Magalhães reflexiona sobre la peninsularitat i l’iberisme, i capta l’esperit del moment que viuen Portugal i Espanya. Avancem alguns fragments de l’assaig. Pensar el que és petit. Tot indica que hi haurà un futur per als petits països, al marge de les grans construccions nacionals, com ha passat en totes les èpoques. Sempre hi ha hagut imperis, fronterers amb cultures de dimensions inferiors. El món global continuarà tenint moltes cantonades, molts camins que es fan en caminar. De vegades em trobo amb gent que considera les nacionalitats minoritàries com una “cosa antiga”, expressió que utilitzen despectivament, igual que si estiguessin parlant d’una arada tirada per un ase. En realitat, les nacions de dimensions mitjanes o petites poden tenir molt futur en la confusió present. I, si Europa s’esfondra, cosa que jo no desitjo, un laberint de països mitjans o mínims serà l’estret avenir que tindrà tot el continent. Cal, doncs, pensar i respectar el que és petit, encara que es desitgi el que és gran. Netejar el pensament. Un dels drames més grans de l’actualitat europea és que ja no som la zona més lúcida del món, cosa que equival a dir una cosa gravíssima però certa: estem deixant de ser la zona més civilitzada del planeta. La degradació que s’està produint en la política, amb líders que semblen, gairebé tots, personatges de dibuixos animats; en l’ensenyament, amb una aclaparadora ignorància que s’imposa com a model a les escoles; en les relacions socials, cada vegada menys fiables i amb marques pròpies del món salvatge: tot això ens indica que anem molt malament. Netejar el nostre pensament de les falsedats que ens han ensenyat a donar per bones és un acte d’higiene, i potser un dels salconduits per a la nostra felicitat.
Explicar al lector els secrets de Portugal no és, doncs, una manera de tornar al jaciment d’Atapuerca. Es tracta, més aviat, de donar una resposta a una part considerable de la societat espanyola que s’interessa pel país veí amb una mirada generosa que va molt més enllà dels barris baixos milionaris del futbol. Alguna cosa per aportar. En realitat, la història portuguesa ens demostra una veritat indefugible: la independència nacional no es pot imaginar senzillament com la projecció de l’egoisme col·lectiu d’un grup d’individus que volen viure de manera autònoma. Aquests nacionalismes tancats, que no comporten res nou, s’afirmen durant poc temps i acaben desapareixent. En el fons, són com malalties. Un país només consolida de debò la seva independència quan té alguna cosa per aportar (...) s’és independent per als altres. Una nació es torna autònoma quan troba una manera pròpia de donar-se al món. Els polítics i el destí. Com va poder aquesta nació una mica bàrbara transformar-se en un punt capital del planeta? Va ser un cas de genialitat política. Avui dia ens hem acostumat a considerar els governants com uns mals actors de la pel·lícula pornogràfica del poder. És un error que estem cometent: un greu error. Perquè, exactament com hi ha un Mozart i un Beethoven en la música, com hi ha Pessoa i Cervantes en la literatura, com tenim Miquel Àngel i Velázquez en l’art, també hi ha polítics que són absolutament genials. Quan un país té la sort de comptar amb homes públics d’aquesta envergadura, el seu destí canvia. Una pàgina en blanc. Saber com s’ho va fer aquest petit país que és Portugal per transformar-se en una gran potència mundial potser podria permetre que ens comencéssim a reconciliar amb la política. En el cas lusità, tot va començar amb una crisi gravíssima, cosa que ens porta a pensar que les dificultats presents potser són una manera de tornar a començar. Les crisis són senzillament pàgines totalment en blanc en les quals cal escriure alguna cosa nova. Mirall a l’oceà. Aquesta història d’un país que va trobar el seu mirall als oceans és potser un dels secrets més bonics de Portugal. Un secret que pot molestar, pel que té de grandiós, per la manera en què sonen himnes nacionals en tot el que es va narrant. Tanmateix, es tracta d’una veritat que cap historiador seriós no nega: el paper que Portugal va tenir en la tasca de donar a la història humana un vol planetari. Submarí espiritual. Avui dia, Europa és també un petit continent, sense l’escala d’Àsia o d’Amèrica. Europa té avui, cada vegada més, la mida i l’energia d’un Portugal del món. Comprendre el que va passar en l’univers lusità en la seva època d’esplendor ens pot ajudar a retrobar-nos amb la nostra ruta: un camí que, en un temps en què tots ens sentim tan perduts, ens porti a algun lloc.
En aquest sentit podem afirmar que Portugal és un submarí espiritual d’Occident: el país fa viatges una mica esotèrics, que al principi semblen un autèntic disbarat, però que a la llarga s’imposen. Hi ha a Portugal dues o tres naturaleses diferents: hem estat una mica guerrers i tenim el nostre territori farcit de castells. Són la nostra muralla xinesa. Després, el nostre imperi va funcionar sobretot com un fet comercial; Portugal és una mica com Hong Kong: un lloc petit en connexió amb el món sencer i en el qual es poden fer bons negocis. No obstant això, l’essencial del nostre país és un fons espiritual gairebé tan intens com el tibetà. Suavitat. El que sí que voldria que quedés clar és que hi ha aspectes en els quals Portugal i Es- panya s’oposen amb claredat: tenim sensibilitats molt diferents. Per descomptat, al territori espanyol hi ha molts matisos, segons estiguem en una regió o una altra, però parlo, també en aquest cas, d’una manera general. Nosaltres som aristòcrates, mentre que la societat espanyola resulta més igualitària. Els lusitans conreen la sensibilitat, la suavitat, mentre que a Espanya s’aprecia més un enfocament directe de les coses reals. Espanya és més objectiva, i Portugal, més somniador. I sens dubte, en l’àmbit espanyol hi ha un sentit del que és col·lectiu molt més intens i actiu que en el caòtic espai portuguès. Intensitat. Les relacions entre tots dos països són intenses (...) Es tracta, doncs, d’una cosa molt més àmplia que les relacions de contraban que es produeixen a les zones frontereres, a la ratlla que separa tots dos països. És un fenomen global, una vida peninsular que sempre existeix, que sempre és present. I ara pot ser que el lector es pregunti: per què no en sabem res, d’això, i acabem amb la falsa sensació que vivim d’esquena? En realitat, la impressió que tots dos països no conviuen ens ve donada per una cosa molt curiosa: cada nació peninsular fa un exercici d’amnèsia l’objectiu del qual és oblidar-se del que deu al veí. Les relacions existeixen, però després s’apaguen de la nostra memòria.
En efecte, Espanya viu en la celebració de si mateixa, i Portugal també se centra en la seva identitat. D’aquesta manera necessiten oblidar-se de l’altre i, de fet, ho fan. Però això no significa que, molt pragmàticament, no duguin a terme amb aquest altre tots els pactes, tots els acords que calguin. En la vi-
da concreta de la Península sempre hi ha hagut relacions de considerable intensitat; en la vida imaginària, aquestes mateixes relacions es desdibuixen, s’esborren.
Sentiment peninsular. En els últims anys, el sentiment peninsular s’ha intensificat molt a tots dos països. El poder espanyol de finals del segle XX i inicis del segle XXI i la interconnexió de totes dues economies en el marc de la Unió Europea van provocar un gran auge de la imatge d’Espanya al nostre país. Avui dia, el que és espanyol desperta simpatia a Portugal, i el que és portuguès també es rep de bon grat a Espanya, tot i que sempre hi ha excepcions. Vivim en una època d’intensa peninsularitat: una peninsularitat que ha existit sempre, però que ara s’ha accelerat.
Sentiment d’Europa. Penso que, actualment, la immensa majoria dels ciutadans peninsulars s’estimen sincerament, però, sobretot, nodreixen un sentiment d’europeïtat. Just com, a finals del segle XIV, va sorgir en la població lusitana l’emoció de ser portuguès, també a la Península i en altres zones d’Europa neix una gran sensibilitat europea. Per desgràcia ens falten el dinamisme social i el lideratge d’un conjunt de persones que siguin capaces de dur a terme aquest gran somni. El sentiment d’Europa agonitza perquè li manquen intèrprets de qualitat. I, no obstant això, el continent europeu sí que té les dimensions necessàries per proposar alguna cosa nova a la humanitat.
El solfeig de la història. El coneixement de l’aventura marítima lusitana, aquesta gesta meravellosa al llarg dels segles XV i XVI, ens permet veure les coses d’una altra manera, amb més profunditat. La mirada contemporània és terriblement banal. La gent veu la superfície de les coses, i moltes de les nostres fonts d’informació són precisament això: superfícies brillants, sense cap tipus de fondària. Escoltem la música dels esdeveniments, sense saber el solfeig de la història i sense distingir el paper de cada instrument. La participació portuguesa en la cons- trucció de la modernitat és com un bonic sol d’oboè en la simfonia de la deriva universal.
L’àtic peninsular. A la Península només tenim dos tipus d’actituds: podem ser troglodites o podem ser universals. El troglodita es tanca en la seva cultura, com si aquesta fos un castell medie- val: es tracta d’algú que viu en la cega satisfacció de si mateix. En el fons, es tracta d’un Narcís del seu propi aïllament. Hi ha molts troglodites a la península Ibèrica: estan centrats en el seu poble, en la seva ciutat, en una vida que és una col·lecció de prejudicis i de costums. Però també tenim el peninsular universal: aquest no és que hagi viatjat gaire, però s’ha interessat per les altres cultures ibèriques. I la veritat és que qui coneix bé la nostra Península és posseïdor d’un bon resum del món. Ibèria és un embut geogràfic per on flueix tot el planeta. A Andalusia ens trobem amb les empremtes d’una presència africana i oriental. Al País Basc ens sotja el misteri d’unes arrels profundes, que es perden en la foscor dels temps més primitius. A Galícia ensopeguem amb la dringadissa misteriosa dels celtes i ja anem cap al Nord. Qui visqui la Península amb intensitat és universal sense adonar-se’n.
Durant molts anys no vaig dedicar a Catalunya l’atenció que mereixia. Només ara l’estic estudiant. I sento que aquesta cultura funciona com la nostra finestra cap a Europa. Els catalans han aconseguit derrotar el Pirineu, l’han vençut en singular combat, com si fossin gegants quixotescos, i la veritat és que, a la Ciutat Comtal, ens sentim a París, ens sentim a les grans urbs de la comoditat europea. La Península és una magnífica síntesi del món. I, a través de Portugal, es pot arribar a l’Àfrica, el Brasil, l’Índia, la Xina.
La Lusitània és el balcó de tots els exotismes. Potser som l’àtic amb les millors vistes de tot l’edifici peninsular. Tot això pot semblar molt poètic, però el cert és que, a través de Portugal, es fan bons negocis: amb Angola, amb Moçambic, amb aquesta potència emergent que és el Brasil. Exactament com Catalunya viatja cap al costat civilitzat del món, nosaltres ens desplacem rumb a la dimensió exòtica del nostre planeta.